Laberints a la catalana

S'ha d'adme­tre que els cata­lans ens tro­bem en un labe­rint pre­su­mi­ble­ment ina­ca­ba­ble, ja que té –o bé sols ho sem­bla– les sor­ti­des bar­ra­des. Sols amb l'espe­rit i l'ímpetu de dues per­so­nes sobre­sor­tints, que no per­den la fe en l'ave­nir imme­diat i en la pre­sumpta inde­pendència de Cata­lu­nya, fan con­tagiós aquest espe­rit admi­ra­ble del qual s'enco­ma­nen els que hi con­vi­uen. Sols amb ells podrem tro­bar la sor­tida.

L'actual pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Car­les Puig­de­mont, i l'ante­rior pre­si­dent, Artur Mas, tenen una fe indes­truc­ti­ble en el tri­omf de la raó. Aquest judici, que vivim de la vora i que hau­ria de ser real­ment l'inici del fi, és el pròleg d'un com­bat per la lli­ber­tat i la democràcia. Hau­ria de ser el final feliç d'uns anys de lluita sorda, d'actes de cla­mor a car­rers i pla­ces de les ciu­tats, espec­ta­cu­lars alguns, amb sor­presa inter­na­ci­o­nal dels que seguei­xen la nos­tra lluita cla­mant els nos­tres drets d'homes lliu­res. No serà fàcil! Els cer­vells anti-Cata­lu­nya lliure espe­ren poder emprar el resul­tat del judici i les con­dem­nes com una exem­pla­ri­tat de la justícia. Els cre­ients pre­gueu perquè no sigui així, ni s'iniciï pos­si­ble­ment una nova versió de la famosa Guerra dels Cent Anys. La massa dels que cre­uen poc o res, per si de cas obrís el camí del prin­cipi del fi, ja tre­ba­llen en la con­fi­gu­ració d'un nou estat rebre­gat fins a l'infi­nit, però amb poder de recu­pe­ració i lluita.

La intel·lec­tu­a­li­tat espa­nyola que ha tin­gut relació amb Cata­lu­nya i la seva gent, i que en coneix el tarannà i el seu espe­rit de lli­ber­tat, s'estra­nya que a la capi­tal es comen­tin els fets del moment tal­ment hi hagués una guerra oberta i Cata­lu­nya hagués deva­luat els espa­nyols amb actes vis­tos de menys­preu, fal­tats del més ele­men­tal res­pecte. M'he mogut, de jove, molt i molt per Madrid, i m'he rela­ci­o­nat, més que amb la intel·lec­tu­a­li­tat, amb el món de l'empresa mul­ti­na­ci­o­nal. M'he tro­bat amb un fet repe­ti­tiu, rar, nega­tiu, pel que fa a majo­ris­tes i comer­ci­ants de tota mena. El comen­tari és avui encara molt més repe­tit entre la citada gent: “Si els cata­lans asso­lei­xen la inde­pendència, no vol­dran esta­blir rela­ci­ons comer­ci­als amb la resta i aspi­ra­ran a unes rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, pre­fe­rent­ment, n'estic segur, amb Europa.” Ho diuen i repe­tei­xen una i altra vegada.

És curiós aquest fet i té una doble cara difícil de repli­car. Molts fabri­cants cata­lans, el mer­cat més sòlid dels quals és l'espa­nyol, cre­uen que amb una Cata­lu­nya inde­pen­dent la resta d'Espa­nya tren­carà les rela­ci­ons comer­ci­als amb Cata­lu­nya. Tot i que aquesta raó fa molt de temps que cor­regué pel sec­tor i avui, arre­lada, és aquest impor­tant per­cen­tatge de votants que diuen sí a tot menys a la inde­pendència. Inflen el per­cen­tatge dels no, perquè cre­uen defen­sar el negoci. En par­la­rem ben aviat, d'aquest i d'altres extrems amb moti­va­ci­ons un xic rares. Som cata­lans i hem d'ense­nyar la pàtina de raça. Visca!