Tentacles vaticans

El pas­sat diven­dres sant a mitja tarda vaig poder veure i escol­tar un con­cert de la Cap­pe­lla Giu­lia vati­cana, fun­dada al segle cinquè pel papa Gre­gori el Gran i reor­ga­nit­zada pel papa Juli II (d'on li ve el nom), l'últim any del seu pon­ti­fi­cat, el 1513. Quan vaig veure que la RAI anun­ci­ava aquest con­cert, m'hi vaig tirar de cap, perquè conec des de fa temps el direc­tor d'aquesta famosa for­mació musi­cal, mon­se­nyor Pablo Colino Paulís. Però en això vaig que­dar fotut, perquè no era ell qui diri­gia, i em vaig assa­ben­tar que ja fa algun temps ha dei­xat de ser el mes­tre del cor de la basílica més famosa del món.

Quan el vaig conèixer, aquest bisbe musi­cal era un dels pocs habi­tants de ple dret del Vaticà, i cor­ria per Roma amb un vehi­cle matrícula SCV (Stato Città Vati­cano, que els romans diuen que sig­ni­fica Se Cristo Vedesse). Va ser excep­ci­o­nal: mon­se­nyor Colino va venir, amb la seva Cap­pe­lla Giu­lia, a fer un con­cert a Sant Esteve d'en Bas, fa uns anys. Al con­cert va dir que tenia mol­tes ganes de venir a la Vall d'en Bas, perquè el seu pare havia estat per aquí quan es feia la línia del tren d'Olot (1902-1911), i li havia sen­tit expli­car històries i vivències; s'havia casat amb una gar­rot­xina, i d'aquí el cognom matern, Paulís, cognom d'una nis­saga de grans músics, tots ells del meu poble. Al cap d'uns anys, amb amics de Figue­res vam anar a veure'l, pre­ci­sa­ment el dia que ofe­ria un gran con­cert a l'església de Sant'Eus­tac­hio, amb motiu del cin­quan­te­nari d'haver sigut orde­nat sacer­dot. Casu­a­li­tats de la vida, coses d'aquest nos­tre món cada dia més petit.

Al con­cert de la RAI d'aquest diven­dres sant el bisbe amic no diri­gia, però vaig poder escol­tar l'excel·lent cant polifònic Tu es Petrus, del gran Gio­vanni Pier­luigi di Pales­trina. Amb aquesta peça havia aca­bat el gran, increïble, con­cert a Sant Esteve d'en Bas que dirigí aquest musicàs extra­ver­tit, bisbe sense diòcesi i ciu­tadà del Vaticà, amb arrels fami­li­ars al meu poble. Li he escrit i em diu que era hora de calar le vele e rac­co­glier le sarte (ple­gar veles i reco­llir cor­des). És –ves per on– una cita de la Divina comèdia (Inferno XXVII, 81). Itàlia sem­pre em sobre­passa llar­ga­ment, llamp me mau.