Sense diàleg

L’elecció de gover­na­dors a Veneçuela de diu­menge era una trampa sense sor­tida per a l’opo­sició, que dub­tava de pre­sen­tar-s’hi. Final­ment ho va fer i va obte­nir cinc gover­na­ci­ons quan n’espe­rava una dot­zena. Però els càrrecs elec­tes no podran exer­cir si no juren el càrrec a la con­tro­ver­tida Assem­blea Naci­o­nal Cons­ti­tu­ent (ANC), un òrgan legis­la­tiu que opera paral·lela­ment a l’Assem­blea Naci­o­nal, un dels pocs poders que con­trola l’opo­sició. Ben mirat, el nou pas de rosca del cha­visme tam­poc suposa cap dal­ta­baix perquè ja ha bui­dat de con­tin­gut i de pres­su­post les gover­na­ci­ons. Però el cop emo­ci­o­nal per a l’opo­sició és impor­tant. El pit­jor és que radi­ca­litza, encara més, els extrems tant dels cha­vis­tes com dels opo­si­tors. I així no hi ha diàleg.