La llei de la condescendència

El català con­ti­nuarà sense ser coo­fi­cial a la Franja de Ponent. La llei de llengües, apro­vada per les Corts ara­go­ne­ses, reco­neix el català i l'ara­gonès com a llengües pròpies i històriques d'Aragó. El cas­tellà es manté com a l'única llen­gua d'obli­gat conei­xe­ment. No obs­tant això, la nova llei con­tem­pla que els fran­ja­tins que ho dema­nin puguin rebre l'ense­nya­ment en català i en català ser ate­sos per escrit des de l'admi­nis­tració ara­go­nesa. Per a Adolfo Bar­rena, dipu­tat ara­gonès d'IU, és una inco­herència que per llei l'anglès o el francès siguin assig­na­tu­res obli­gatòries a l'escola i, en canvi, el català o l'ara­gonès, opta­ti­ves en els res­pec­tius ter­ri­to­ris (www.​racocatala.​cat, 19-12-09). D'altra banda, la Fede­ració d'Orga­nit­za­ci­ons per la Llen­gua Cata­lana (FOLC) ha emès un comu­ni­cat denun­ci­ant que «és una ver­go­nya que encara avui, al segle XXI, els drets lingüístics més ele­men­tals siguin vul­ne­rats a l'Aragó» (www.​rad​ioca​talu​nya.​ca, 20-12-09).

La rati­fi­cació el 2001 per part d'Espa­nya de la Carta Euro­pea de les Llengües Regi­o­nals o Mino­ritàries, ins­tava Sara­gossa i Madrid a pro­moure avenços en el reco­nei­xe­ment i l'ofi­ci­a­li­tat de les llengües ter­ri­to­ri­als. I és que a par­tir d'una mínima base jurídica, encara que sigui molt mise­ra­ble, és pos­si­ble anar incor­po­rant millo­res en una llei. Però allò deter­mi­nant han estat els infor­mes del Con­sell d'Europa, en els quals espe­ci­fi­cava la manca de mesu­res de l'exe­cu­tiu ara­gonès a l'hora de pro­moure l'ús del català a la Franja de Ponent. Arran d'això, el pre­si­dent Mar­ce­lino Igle­sias s'ha vist empès a reac­ci­o­nar intro­duint quo­tes de català a l'ense­nya­ment, mal­grat que només ho ha fet en alguns cen­tres públics. Així doncs, des de fa dos cur­sos el CEIP San José de Cala­sanz de Fraga va esde­ve­nir un col·legi ofi­ci­al­ment tri­lingüe. El 40% de les matèries s'impar­tei­xen en cas­tellà, un altre 40% en anglès i el 20% res­tant en català. Amb tot, el cas­tellà no ha dei­xat de ser mai l'única llen­gua en la qual s'expressa l'escola (i l'AMPA) en els comu­ni­cats externs per a les famílies.

Poder viure en la llen­gua del ter­ri­tori és un dret que s'adqui­reix en el moment de néixer. Les per­so­nes o els governs poc democràtics són aquells que no el tenen en con­si­de­ració. Sal­vant algu­nes excep­ci­ons molt dig­nes, l'Aragó post­fran­quista ha mos­trat molt poc interès tant amb el català com amb l'ara­gonès (més aviat, aversió). En rigor, l'his­to­ri­a­dor Joa­quim Montclús deta­lla que quan manava el PP a la Dipu­tació Gene­ral d'Aragó, en un acte orga­nit­zat per una enti­tat cul­tu­ral de la Franja con­tra la uni­tat de la nos­tra llen­gua, un dels ponents va decla­rar: «El con­se­ller de Cul­tura ens ha donat diners per fer soroll con­tra el català» (El Periódico de Cata­lu­nya, 19-12-09). En aquest mateix sen­tit, el jurista Alfons López Tena va subrat­llar (23-2-08) que les auto­ri­tats espa­nyo­les cen­trals i ara­go­ne­ses es van negar a rebre els experts del Con­sell d'Europa per infor­mar-los sobre la Franja en matèria lingüística. La desídia envers la nos­tra llen­gua explica que final­ment Igle­sias hagi donat curs, després d'11 anys com a pre­si­dent, a una llei que no és més que un gest de con­des­cendència. Vaig des­co­brir aquesta forma d'actuar fa uns anys quan un taxista bar­ce­loní, en cons­ta­tar que em man­te­nia en català per més que ell parlés en cas­tellà, em va etzi­bar: «Pue­des hablarme en catalán.» Els con­des­cen­dents són així: et donen permís per exis­tir. És una manera osten­tosa de dir-te que qui manen són ells i que és millor estar-hi bé. Que et tole­rin és into­le­ra­ble.

La gran­desa de la classe política es mesura pel res­pecte cap als col·lec­tius més vul­ne­ra­bles. En el cas ara­gonès, el tracte a les llengües autòcto­nes és la mesura de com una terra té cura d'una part de la seva riquesa: el patri­moni lingüístic.