La distòpia d’Europa

La Unió Euro­pea (UE) no exis­teix. Ja que no com­pleix ni els seus pro­pis trac­tats ni la seva Carta de Drets Fona­men­tals. Ens podem refe­rir a algu­nes de les seves actu­a­ci­ons recents: l’asfi­xia de l’eco­no­mia i del poble grec; el tracte que ha donat als refu­gi­ats de les guer­res de l’Ori­ent Mitjà; el seu aclu­ca­ment d’ulls davant la deriva auto­ritària de Tur­quia, o el seu com­por­ta­ment davant del con­flicte entre Cata­lu­nya i España.

El que exis­teix és un club d’estats units bàsica­ment pels seus interes­sos econòmics, finan­cers i mone­ta­ris, així com per la seva defensa de l’statu quo econòmic, polític i social. El seu interès pels drets democràtics i pels drets humans fona­men­tals, indi­vi­du­als i col·lec­tius, és més aviat nul. Si és fa un repàs al preàmbul del Trac­tat de la Unió Euro­pea (TUE) –o a la Carta de Drets Fona­men­tals– ja es veu que està for­mat per un con­junt de prin­ci­pis genèrics que, massa sovint, que­den total­ment ama­gats i obli­dats rere els interes­sos con­crets dels estats. El mateix es pot dir de les dis­po­si­ci­ons sobre els prin­ci­pis democràtics del Títol 2 del TUE. Aquest esta­bleix que la UE té set ins­ti­tu­ci­ons dife­rents, però, en la pràctica real, així com en el Trac­tat de Fun­ci­o­na­ment de la Unió Euro­pea (TFUE), ja queda molt clar que hi ha dues ins­ti­tu­ci­ons que juguen un paper pre­pon­de­rant: el Con­sell Euro­peu (CE), for­mat pels caps dels estats o governs euro­peus (o el Con­sell dels minis­tres), i el Banc Cen­tral Euro­peu (BCE) per l’euro i la política monetària.

En el TFUE es pot veure clara­ment que, a part dels aspec­tes rela­ci­o­nats amb el fun­ci­o­na­ment intern i l’acció exte­rior de la UE, la major part del seu con­tin­gut fa referència als aspec­tes econòmics i finan­cers d’aquest club de països. I tot el que afecta la moneda única, la política monetària i la política de tipus de canvi fixos, que suposa l’existència de l’euro, ja està en mans del BCE (arti­cles 127 a 133 i 136 a 138). Una de les coses que es pre­ve­uen en el TFUE és l’estreta coor­di­nació de les polítiques econòmiques dels estats mem­bres però, en rea­li­tat, s’accep­ten unes asi­me­tries entre els països que sem­blen con­tra­dir aquest objec­tiu. Per exem­ple, l’arti­cle 119.3 diu que els països de la UE han de tenir una balança de paga­ments esta­ble, però el que passa real­ment és que men­tre que Ale­ma­nya (i alguns altres països del cen­tre en menor mesura) té des de fa molts anys un superàvit crei­xent de la seva balança per compte cor­rent, els països perifèrics del sud, i fins i tot França, tenen (o han tin­gut) dèficits comer­ci­als molt impor­tants. I cap ins­ti­tució de la UE no hi ha posat remei.

Als països que for­men aquest club els va molt bé l’excusa de les res­tric­ci­ons exter­nes que els imposa la seva per­ti­nença a la UE i, en algun cas, a la zona euro. Aquesta apa­rent cessió de sobi­ra­nia a una enti­tat supra­na­ci­o­nal els per­met apli­car polítiques anti­po­pu­lars (en con­tra de la majo­ria de la població) amb la coar­tada que això els ve impo­sat per la seva per­ti­nença a la UE i/o a la zona euro.