La vida màgica de Xevi

En Xevi, el mag de Santa Cris­tina d’Aro, ha espan­tat més d’un assis­tent a les seves gales amb els trucs de màgia en què, almenys apa­rent­ment, posa en perill la inte­gri­tat física de la gent. Qui no ha sen­tit un mínim cal­fred en veure caure, sense pie­tat, la fulla de la gui­llo­tina sobre el cap de l’espec­ta­dor esco­llit? Mai no heu sen­tit expli­car, de totes mane­res, cap resul­tat funest. Tot­hom en surt indemne. No sé, però, si d’ara enda­vant es podrà dir el mateix. Xavier Sala acaba de publi­car un lli­bre de gran for­mat, de 27,5 cm d’alçada, 21,5 d’amplada i 4 de gruix, titu­lat Una vida màgica, amb 688 pàgines, que pesa dos qui­los set-cents grams. Si el lli­bre us cau de ple sobre el dit gros del peu o us arre­plega, ni que sigui d’esquit­llen­tes, el galindó, neces­si­ta­reu assistència sanitària i, aquesta vegada, no serà cap efecte màgic. En Xevi no s’hi ha posat per poc. Deu haver-hi cap a dues mil foto­gra­fies. Un lli­bre impo­nent, que s’ha d’anar mirant amb calma, damunt la taula o amb un suport adi­ent. I lla­vors comença el plaer de fruir-lo. Un goig que no con­sis­teix sola­ment a conèixer més a fons l’apas­si­o­nant vida d’en Xevi a través de les imat­ges i dels comen­ta­ris, sinó que, de retruc, pas­sen per davant dels nos­tres ulls retalls de la pròpia vida, d’aquells ambi­ents, èpoques i moments irre­pe­ti­bles que hem vis­cut. I això, en el fons, també és efecte de la màgia. Només de con­tem­plar amb nostàlgia aquells vells pro­gra­mes esgro­gueïts que anun­ci­a­ven vet­lla­des cul­tu­rals al cen­tre, casal o ate­neu de torn –cada poble tenia el seu– on, entre actu­a­ci­ons tea­trals, qua­dres plàstics o cas­tes variétés, s’anun­ci­ava el “joven rap­soda y pres­ti­di­gi­ta­dor Javier Sala”, hom ja se sent trans­por­tat a temps pas­sats. I més encara quan l’artista apa­reix a les foto­gra­fies amb per­so­nat­ges que ja no hi són i que han repre­sen­tat per a nosal­tres símbols i herois pretèrits: Mary Sant­pere, Laszy Kubala, el pin­tor Josep Amat, el metge Peio Pas­cual, La Chunga, Franz Johan, Ricardo Ardévol, Joaquín Prat, el dibui­xant Cesc... O quan s’esmen­ten sales de fes­tes que han estat carismàtiques de la Costa Brava. La il·lusió de Xevi és que les ins­ti­tu­ci­ons com­prin el lli­bre per a totes les bibli­o­te­ques. Això hau­rien de ser faves comp­ta­des, no deba­des en Xevi no ha tin­gut mai un no per a ningú quan li han dema­nat actu­a­ci­ons benèfiques. Però, a tenor d’algun exem­ple que ja ha vis­cut, ende­vino en el mag alguna pre­o­cu­pació per si la tirada tindrà bona aco­llida. Jo faig vots perquè sigui així i es con­ver­teixi, fins i tot, en deli­cat regal de Nadal i Reis. S’ho mereix.