Sense Constitució

El 21-D ha con­fir­mat un cop més el que som: un país sense Cons­ti­tució. Un cas inèdit en la Unió Europa, aque­lla que intenta fre­nar la secessió cata­lana amb apel·laci­ons a les vies cons­ti­tu­ci­o­nals i regla­mentàries. En aquesta Europa tan democràtica i lli­be­ral, sem­bla que no sigui impor­tant que un ter­ri­tori de 7,5 mili­ons d’habi­tants s’hagi que­dat fora del con­sens cons­ti­tu­ci­o­nal des de fa anys i ara ja només pugui ser retin­guda a cop de porra, presó i ame­na­ces.

Una Cons­ti­tució neces­sita, en democràcia, l’aval de la població sobre la qual serà apli­cada. L’espa­nyo­lisme es posa Haber­mas a la boca sense haver-lo entès mai. Ni a Hob­bes, ni a Locke, ni a Rous­seau, ni a cap dels pen­sa­dors de l’Europa del con­tracte social entre la Llei i els ciu­ta­dans que accep­ten sot­me­tre’s a ella. La Cons­ti­tució Espa­nyola va per­dre l’aval de la majo­ria de cata­lans el 2010, i des del 2012 això es reflec­teix en les majo­ries polítiques que els ciu­ta­dans envien al Par­la­ment cada cop que són cri­dats a elec­ci­ons. El 21 de desem­bre, els tres par­tits que defen­sen la vigència de la Cons­ti­tució del 78 només van acon­se­guir 57 dels 135 escons, i això amb una mobi­lit­zació històrica i amb els rivals en unes con­di­ci­ons abso­lu­ta­ment des­fa­vo­ra­bles.

Els par­tits que s’auto­a­no­me­nen cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes, o can­vien d’estratègia, o can­vien de nom. Un cons­ti­tu­ci­o­na­lista de debò s’hau­ria arre­man­gat fa temps per adap­tar la Llei al poble, i no al revés, que és el que fa un auto­ri­tari. Fa més de cinc anys d’aquesta situ­ació, i no han mogut ni un dit, excepte per enviar poli­cies amb porra i posar gent a la presó i a l’exili. La seva estratègia ha estat espe­rar que es trenqués per si sola la deli­cada uni­tat d’acció inde­pen­den­tista, en lloc d’atreure’n una part. Fra­cas­sat això, han inten­tat obte­nir el 21-D una ajus­tada majo­ria al Par­la­ment que els donés la supo­sada legi­ti­mi­tat d’impo­sar la Cons­ti­tució a la mei­tat de cata­lans que no la volen. Ni això han acon­se­guit.

Sense Cons­ti­tució a causa del blo­queig dels matei­xos cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes, el repu­bli­ca­nisme català té ara tota la legi­ti­mi­tat d’ini­ciar un procés cons­ti­tu­ent propi. Que sigui un èxit dependrà de fins a quin punt acon­se­gueix impli­car grans majo­ries, més enllà de l’estric­ta­ment inde­pen­den­tista. No serà fàcil. Però el 2018 comença amb olor de República Cata­lana.