No tenim el mandat

El 21-D, segon ple­bis­cit sobre la inde­pendència, ha dei­xat dues con­clu­si­ons prin­ci­pals. La pri­mera és que, en un con­text extre­ma­da­ment mobi­lit­zat i pola­rit­zat, l’inde­pen­den­tisme explícit con­ti­nua crei­xent en vots. De pas­sada, s’ha pol­vo­rit­zat el mite de la majo­ria silen­ci­osa: aquí ara ha par­lat tot­hom. La segona con­clusió, però, és que l’inde­pen­den­tisme només ha obtin­gut un 48% dels vots vàlids (un cop eli­mi­nats vots blancs i nuls) i, per tant, queda per sota de la majo­ria necessària per a impul­sar uni­la­te­ral­ment un pro­jecte de tanta enver­ga­dura com és la inde­pendència.

Els vots del comuns, que en aquest cas s’han decla­rat múlti­ples cops con­tra­ris a la inde­pendència; que han expul­sat Dante Fac­hin per inde­pen­den­tista; i alguns refe­rents dels quals, com ara Mone­dero, han arri­bat a jus­ti­fi­car el 155, no es poden comp­tar en cap cas com a neu­tres en el con­text del ple­bis­cit del 21-D. És molt sig­ni­fi­ca­tiu que, res­pecte al 27-S, hagin per­dut un 25% dels vots, valor que s’ajusta molt al per­cen­tatge d’inde­pen­den­tis­tes que les enques­tes habi­tu­al­ment detec­ten entre els votants pro­pers a l’òrbita dels comuns i que, en aques­tes elec­ci­ons, i davant la pola­rit­zació i les posi­ci­ons més expli­ci­tes dels comuns, podrien haver votat per altres opci­ons polítiques. De manera molt més impor­tant, cadascú és lliure de com­bi­nar els vots com vul­gui, però els actors i mit­jans de comu­ni­cació inter­na­ci­o­nals, el suport dels quals ens és impres­cin­di­ble, els suma­ran així, tal com ja van fer amb el 27-S. Alhora, afe­gint mati­sos a la foto, el vot inde­pen­den­tista inclou un cor­rent molt gran de votants que han votat més per bar­rar el pas als naci­o­na­lis­tes espa­nyols i impe­dir-los arra­nar les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons i la feina feta fins ara, que no pas per con­ti­nuar per­se­guint la inde­pendència de manera uni­la­te­ral i imme­di­ata. De forma simi­lar, el vot espa­nyo­lista també inclou molts votants que, lluny d’un afany d’esbor­rar tot allò que soni a català, sim­ple­ment no volen la inde­pendència.

Els resul­tats del 27-S van por­tar Cata­lu­nya als con­fu­sos llimbs de tenir majo­ria d’escons però no de vots. Ara això s’ha repe­tit. El 27-S, l’inde­pen­den­tisme va dei­xar-se endur per la rauxa i va voler con­su­mar la inde­pendència ins­tantània­ment. Lla­vors, com ara, no teníem la majo­ria de vots necessària i, con­seqüent­ment, no teníem, ni tenim, el sufi­ci­ent man­dat democràtic per a una tasca tant hercúlia. Gràcies a l’esplèndida victòria en escons del 21-D, però, ara és temps d’atrin­xe­rar-se; de bar­rar el pas al 155; de tor­nar pre­so­ners polítics i exi­li­ats a casa; de com­ba­tre les mul­tes que arri­ba­ran; de resis­tir, i de con­ti­nuar aug­men­tant la massa social de l’inde­pen­den­tisme com hem fet fins ara. Comp­ta­rem a tot­hora amb l’impres­cin­di­ble suport de la cons­tant pluja fina espa­nyola de menys­preu, espoli, dis­cri­mi­nació i humi­li­a­ci­ons.