1968

Arriba el cin­quan­te­nari del Maig de 1968. És un moment asso­ciat, sobre­tot mediàtica­ment, als enfron­ta­ments entre els estu­di­ants de París i la poli­cia al Barri Llatí de la capi­tal fran­cesa. Però el Sei­xanta-vuit és molt més que això. És un movi­ment que va afec­tar molts altres països. Una gran part dels països euro­peus, i molt espe­ci­al­ment Itàlia i Ale­ma­nya. I de manera sig­ni­fi­ca­tiva els EUA. Però és també el moment de la Pri­ma­vera de Praga que va donar lloc a la invasió del país per les tro­pes soviètiques. O del movi­ment estu­di­an­til mexicà que va pro­vo­car la inter­venció de l’exèrcit i una veri­ta­ble mas­sa­cre.

D’altra banda, a cada país va tenir unes carac­terísti­ques molt específiques, amb dife­rents ele­ments que varen actuar com a deto­nants. En alguns casos els movi­ments con­tes­ta­ta­ris havien començat abans del sei­xanta-vuit i segons els països varen aca­bar molt ràpida­ment o, al con­trari, es varen allar­gas­sar durant anys. A Itàlia, per exem­ple, el sei­xanta-vuit estu­di­an­til va con­ti­nuar amb el sei­xanta-nou obrer i l’apa­rició de noves for­mes de lluita i orga­nit­zació obre­res. I alguns pen­sen que va durar fins a la segona part dels anys setanta. Com s’ha dit, en aquest procés alguns “vàrem dei­xar de ser fran­ce­sos per con­ver­tir-nos en ita­li­ans”.

A Cata­lu­nya (i a l’Estat espa­nyol) el Sei­xanta-vuit va tenir la seva reper­cussió però en un con­text de dic­ta­dura fran­quista, que tot just el 1964 havia cele­brat els “25 años de paz”. Feia poc que havien nas­cut les Comis­si­ons Obre­res i les comis­si­ons de barri, que s’havia creat el Sin­di­cat Democràtic d’Estu­di­ants (SDEUB) i s’havia fet la Caput­xi­nada (1966). Sens dubte, però, va sig­ni­fi­car un xoc cul­tu­ral, social i polític, bàsica­ment en el món estu­di­an­til i intel·lec­tual i, en menor mesura, en els àmbits obrer i popu­lar. I això es va mani­fes­tar en mol­tes coses: la pro­fusió de movi­ments i gru­pus­cles polítics; l’interès per totes les nove­tats polítiques i cul­tu­rals que venien d’altres països, i molt par­ti­cu­lar­ment de França i Itàlia; la neces­si­tat de lle­gir obres polítiques o rela­ci­o­na­des amb les ciències soci­als, essen­ci­al­ment d’autors con­si­de­rats pro­gres­sis­tes o revo­lu­ci­o­na­ris; o de veure cinema i tea­tre i lle­gir novel·la del que es con­si­de­rava avant­guarda; etc.

Els movi­ments soci­als de finals dels sei­xanta es pro­du­ei­xen en el moment en què, en els països desen­vo­lu­pats, comença a entrar en crisi el que s’ha ano­me­nat l’“edat d’or” del capi­ta­lisme que va començar després de la II Guerra Mun­dial. Els pro­ble­mes crei­xents del sis­tema mone­tari inter­na­ci­o­nal basat en el dòlar (Bret­ton Woods) en són, pro­ba­ble­ment, una de les mos­tres més evi­dents. Tan­ma­teix, la causa de fons de la crisi (que aca­barà des­en­ca­de­nant-se del tot a par­tir de 1973) és la dis­mi­nució pro­gres­siva de la taxa de bene­fi­cis del capi­tal (la seva pèrdua pro­gres­siva de ren­di­bi­li­tat), i con­següent­ment les difi­cul­tats per con­ti­nuar l’acu­mu­lació de capi­tal per part dels capi­ta­lis­tes. Això va ser degut a la crei­xent força dels tre­ba­lla­dors i els seus sin­di­cats a l’hora d’acon­se­guir majors sala­ris i millors con­di­ci­ons i rela­ci­ons de tre­ball, i per tant una menor explo­tació del tre­ball assa­la­riat, en el període ano­me­nat del “pacte social” o “com­promís soci­al­demòcrata”.