Capitalisme i autoritarisme

De la Pri­mera a la Segona Guerra Mun­dial es varen viure més de trenta anys de depressió econòmica, guer­res, fei­xis­mes, la con­so­li­dació de la Unió Soviètica (i després els seus satèl·lits). I tot això va desem­bo­car, tant a Europa com als EUA, en un con­sens entre les clas­ses capi­ta­lis­tes que el man­te­ni­ment de l’esta­bi­li­tat i la con­so­li­dació del capi­ta­lisme reque­rien meca­nis­mes de con­trol per evi­tar els exces­sos d’un sis­tema econòmic basat en la com­petència com a carac­terística endògena del capi­tal.

A par­tir de la dècada del 1970, la com­petència capi­ta­lista que acom­pa­nya el neo­li­be­ra­lisme i el desen­vo­lu­pa­ment del capi­tal oli­go­po­lista i finan­cer fa flo­rir de nou les tendències auto­ritàries del mode de pro­ducció capi­ta­lista. S’imple­men­ten polítiques acti­ves per faci­li­tar el poder col·lec­tiu del capi­tal i limi­tar el poder col·lec­tiu del tre­ball. Es limi­ten les pos­si­bi­li­tats d’actu­ació i inter­venció dels governs a les esfe­res econòmica, social i política. En l’actu­a­li­tat és difícil tro­bar un país avançat en què les ins­ti­tu­ci­ons democràtiques no esti­guin sota pressió i en molts casos sota un atac agres­siu.

A l’època del New Deal als EUA i de la soci­al­de­mocràcia a Europa els governs regu­la­ven el capi­tal, tot inclo­ent-hi els drets sin­di­cals a limi­tar la com­petència en el mer­cat de tre­ball, lleis anti­mo­no­poli i altres res­tric­ci­ons per impe­dir la con­cen­tració del poder empre­sa­rial, res­tric­ci­ons estric­tes als movi­ments del capi­tal finan­cer. Ara, en l’era neo­li­be­ral, el capi­tal regula els governs amb un objec­tiu pri­mor­dial: impe­dir que les polítiques econòmiques esti­guin sota el con­trol democràtic i que es puguin des­viar dels prin­ci­pis de l’eco­no­mia mar­gi­na­lista/neoclàssica. La ide­o­lo­gia de l’ordo­li­be­ra­lisme ale­many, clara­ment hegemònica avui a Europa, n’és un bon exem­ple. Estem davant d’un sis­tema de gover­nança explícita­ment anti­de­mocràtic, auto­ri­tari, que pretén afe­blir els sin­di­cats i altres orga­nit­za­ci­ons i movi­ments popu­lars, con­so­li­dar el con­trol dels mit­jans de comu­ni­cació i dels apa­rells ideològics de l’estat, enfor­tir la lli­ber­tat indi­vi­dual i dels mer­cats. Però, bàsica­ment, el neo­li­be­ra­lisme vol esta­blir res­tric­ci­ons al que poden fer els governs naci­o­nals, i més con­cre­ta­ment vol evi­tar que hi hagi qual­se­vol limi­tació als movi­ments inter­na­ci­o­nals de béns, ser­veis, per­so­nes i, molt prin­ci­pal­ment, de capi­tals. Per tant, es tracta d’impe­dir que els estats naci­o­nals puguin dur a terme qual­se­vol mena de política econòmica sobi­rana, i molt específica­ment les polítiques fis­cal, monetària i de gestió del tipus de canvi de la moneda.

La democràcia no és pos­si­ble si es deixa créixer el poder del capi­tal pri­vat fins a un punt en què es fa més fort que el mateix estat democràtic. La lluita per la democràcia avui és la lluita con­tra la libe­ra­lit­zació del capi­tal que ha d’estar regu­lat i super­vi­sat. I implica actu­a­ci­ons que avui sem­blen quasi revo­lu­cionàries: la pos­si­bi­li­tat que els estats naci­o­nals duguin a terme polítiques econòmiques i soci­als sobi­ra­nes; el con­trol i la pro­pi­e­tat pública de les empre­ses més impor­tants dels sec­tors estratègics pel país; la recu­pe­ració dels sala­ris i els drets labo­rals i sin­di­cals que han estat aixa­fats per les refor­mes labo­rals.