Meduses al plat

El títol d’aquest arti­cle s’ha man­lle­vat del que va publi­car el setem­bre de 2014 l’expert en ciència i cuina Pere Cas­tells a la revista Inves­ti­gación y Cien­cia, en el qual, entre altres coses, es refe­ria a interes­sants pro­pos­tes que ha fet en aquest sen­tit Carme Rus­ca­lleda. Es trac­ta­ria d’apro­fi­tar les medu­ses de la Medi­terrània com a menja, però, com ha indi­cat Josep Maria Gili, de l’Ins­ti­tut de Ciències del Mar (ICM), amb els conei­xe­ments actu­als només sem­bla segura l’ano­me­nada “ou fer­rat”.

Les medu­ses són ani­mals inver­te­brats de vida lliure al mar, amb el cos gela­tinós i semi­trans­pa­rent, en forma de cas­quet esfèric vol­tat de ten­ta­cles, el con­tacte amb els quals pro­du­eix a la pell una irri­tació dolo­rosa. En la mito­lo­gia grega, Medusa era un mons­tre femení que con­ver­tia en pedra els que gosa­ven mirar-la fixa­ment als ulls. La seva figura s’ha asso­ciat a cer­tes for­mes de femi­nisme. Per bé que el conei­xe­ment dels seus efec­tes nega­tius ve de lluny, ara és de molta actu­a­li­tat. El 30 de juliol, Xavi Agui­lar infor­mava a El Punt Avui d’una app de l’Agència Cata­lana de l’Aigua, d’acord amb l’ICM, que alerta de la presència de medu­ses a les nos­tres cos­tes, i La República de pri­mers de juliol publi­cava un megagràfic de Joan Poyano i Lluís Romero sobre les seves pica­des, com evi­tar-les i com trac­tar-les.

L’excés de medu­ses al mar té altres efec­tes per­ju­di­ci­als. Inci­dei­xen nega­ti­va­ment en els pei­xos i deter­mi­nen un dese­qui­li­bri medi­am­bi­en­tal, o en són una con­seqüència per con­ta­mi­nació o reducció dels seus depre­da­dors (tor­tu­gues, tonyi­nes). Per això s’ha pro­po­sat que en men­gem, com es fa, de manera ances­tral, en mol­tes zones asiàtiques. Les medu­ses com a ali­ment no són cone­gu­des a Europa, lle­vat d’alguna referència en la cuina de la Roma clàssica, per la qual cosa la nor­ma­tiva de la Unió Euro­pea, que per­met que s’impor­tin les asiàtiques, no auto­ritza el con­sum de les d’aquí. Tenen molta aigua (90-95%), una mica de proteïnes, poc sodi, pràcti­ca­ment gens de greix, anti­o­xi­dants, una agra­da­ble tex­tura i un gust que recorda les ostres o els per­ce­bes. Serien una menja lleu­gera i salu­da­ble, fres­ques, asse­ca­des o con­ser­va­des amb sal, soles o com a acom­pa­nyants d’altres plats. Hi ha estu­dis fets a Por­tu­gal que demos­tren que algu­nes són tole­ra­des per per­so­nes al·lèrgi­ques a altres pro­duc­tes del mar, i dades que una proteïna de medu­ses, l’apo­a­e­quo­rina, pot millo­rar les fun­ci­ons cog­ni­ti­ves. També es poden uti­lit­zar com a adob, pinso, cosmètic o font de col·lagen (amb usos far­macèutics), com va estu­diar el 2008 el pro­jecte Med-Usas de la Uni­ver­si­tat i el Cen­tre Oce­a­nogràfic de Màlaga.

Per raons medi­am­bi­en­tals i de sub­sistència, val la pena dedi­car atenció i estudi a les medu­ses, que podrien pro­por­ci­o­nar-nos nous ali­ments. Així aju­daríem a com­ba­tre la fam, una mani­fes­tació històrica de la qual s’asso­cia al seu nom. Recor­deu el qua­dre El rai de la Medusa, de Géricault (1819), que repre­senta el nau­fragi, el 1816, de la fra­gata fran­cesa d’aquest nom, en què alguns dels seus super­vi­vents van sub­sis­tir perquè van prac­ti­car el cani­ba­lisme.