La malaltia quebequesa

Tots recor­dem l’epi­sodi de gangs­te­risme econòmic del govern espa­nyol en què uns quants cen­te­nars d’empre­ses varen moure la seva seu social a fora de Cata­lu­nya, que va dur els alta­veus uni­o­nis­tes a anun­ciar la nos­tra fi econòmica. Sem­pre ha sigut evi­dent que ningú tras­lla­da­ria ins­tal·laci­ons pro­duc­ti­ves o comer­ci­als ja exis­tents, però és que, endemés, des de lla­vors hi ha hagut mol­tes evidències que l’acti­vi­tat al nos­tre país seguia, i que el país seguia sent molt atrac­tiu per als inver­sors estran­gers.

Hi havia, però, un altre pos­si­ble meca­nisme que podia por­tar a una dava­llada econòmica del nos­tre país a mitjà ter­mini, que res­pon­dria a la següent lògica: com que la situ­ació a Cata­lu­nya ha esde­vin­gut incerta, amb un país divi­dit en dues mei­tats que desit­gen futurs radi­cal­ment dife­rents, com a inver­sor, això em genera una incer­tesa addi­ci­o­nal que no neces­sito i, per a resol­dre-ho, en lloc de fer una nova inversió a Cata­lu­nya, la faig a l’Aragó o al Ros­selló, i m’estal­vio aquesta incer­tesa. Una tal mena de rao­na­ment sem­bla plau­si­ble per al capi­tal, sem­pre con­ser­va­dor en les seves deci­si­ons, i va ser esmen­tat en aquest mateix diari pel pre­si­dent del Cer­cle de Direc­tius de Parla Ale­ma­nya, Albert Peters.

Afor­tu­na­da­ment, el món ens brinda una referència immi­llo­ra­ble per a vali­dar aquesta hipòtesi: el Que­bec, que va dur a terme dos referèndums d’inde­pendència, el 1980 i el 1995, en el segon dels quals el no va gua­nyar només pel 50,6%. Si a un ter­ri­tori se li podria supo­sar incer­tesa sobre el futur, amb pos­si­bles nous referèndums, seria el Que­bec. I així he escol­tat més d’un cop com s’uti­lit­zava el Que­bec com a exem­ple de “tan bé que anava el Que­bec, i l’empenta que va per­dre després dels referèndums”.

Així doncs, les dades publi­ca­des pel govern cana­denc del 1980 al 2010, temps sufi­ci­ent perquè es mani­festi aquest impacte dels referèndum, sos­te­nen aquesta hipòtesi de la inversió per­duda? Doncs les dades ens res­po­nen amb un eixor­da­dor “No”. Diuen que un tal efecte és abso­lu­ta­ment invi­si­ble. Res de res. Res. D’una banda, la riquesa rela­tiva dels ciu­ta­dans del Que­bec res­pecte la del total del Canadà es manté pràcti­ca­ment inva­ri­a­ble al vol­tant del 87% (a diferència de Cata­lu­nya, el Que­bec és més pobre que la mit­jana cana­denca). Alhora, el crei­xe­ment econòmic del Que­bec en aquest període és lleu­ge­ra­ment supe­rior al de les províncies d’Onta­rio i la Colúmbia Britànica, però infe­rior al d’Alberta, que són les províncies que comp­ten, car entre les qua­tre tenen el 84% de la població i el 87% del PIB del Canadà. Final­ment, també podem excloure que les xifres del Que­bec es deguin a un aug­ment de les trans­ferències del govern fede­ral, car aques­tes es man­te­nen gai­rebé cons­tants vora d’un 2,4% del PIB que­bequès. En con­clusió, doncs: un altre tigre de paper uni­o­nista.