Defenestració de Pasqual

Defe­nes­tració. Ara feia temps que no usàvem la paraula. Hi havia hagut la d’Eugeni d’Ors, la de Josep Pijoan... Abans, la de mossèn Cinto. La de mossèn Cinto es va sal­dar amb una tem­po­rada al san­tu­ari de la Gleva. Després va tor­nar, amb més força literària però no per­so­nal: va que­dar molt dete­ri­o­rat. D’Ors se’n va anar a Madrid a fer el falan­gista. Pijoan, als Estats Units, on es va fer quàquer, i després a Suïssa, on va morir. Pla el va anar a veure per escriure-li la bio­gra­fia, i li devem la millor sem­blança de Pijoan i el millor retrat de Suïssa escrit en català. Ara hem defe­nes­trat Lluís Pas­qual, direc­tor i fun­da­dor del Tea­tre Lliure. Josep M. Flo­tats, uns anys abans, també ho va ser? Se’n va anar pel seu propi peu o va ser empès fines­tra avall? Em faig el des­me­mo­riat expres­sa­ment. Si no defe­nes­trem, tam­poc no rete­nim. Evo­cant Pijoan, de qui par­lar de “defe­nes­tració” pot­ser és exces­siu, Joan Fus­ter es pre­gun­tava: “Va fer algú el que calia per rete­nir-lo?” I més enda­vant: “Pijoan va asses­so­rar Prat, i Prat li feu cas. La collita fou magnífica.” Com la collita de mossèn Cinto, com la d’Ors, que també va asses­so­rar Prat de la Riba, com la de Flo­tats, com la de Pas­qual... Me’n deixo. De Pijoan, Fus­ter afe­geix: “Era un home sobreïxent d’ener­gia i d’impaciència, frenètic en la paraula i l’acció, vivaç, ambiciós.​Hem de supo­sar que ‘rete­nir-lo’ no devia ser fàcil: les indi­vi­du­a­li­tats excep­ci­o­nals, la gent de tremp des­me­su­rat, sol pecar de ‘molesta’, i és natu­ral que xoqui amb el recel, la tos­su­de­ria o la limi­tació de mires d’aquells que tenen la pae­lla pel mànec, per­so­nat­ges no sem­pre a l’altura de les cir­cumstàncies”. Podríem apli­car el per­fil als altres que hem dit, afe­gint-hi el cos­mo­po­li­tisme, opo­sat a la reclusió. Ver­da­guer va viat­jar a Terra Santa i a Rússia quan ningú no ho feia. De les excur­si­ons i curi­o­si­tats dels altres no cal par­lar-ne.

També és cert que no tot s’ha d’atri­buir al “recel i limi­tació de mires” dels que fan la guitza. Els homes “sobreïxents d’ener­gia i impaciència” ten­dei­xen a crear-se con­flic­tes que els con­du­ei­xen a la fines­tra per on s’estim­ben. El mossèn par­lava amb el dimoni, d’Ors era un bufat, Pijoan es va fer l’antipàtic, Flo­tats era un avi­ciat. Pas­qual es veu que té mal caràcter. Una actriu el n’ha acu­sat. Ell ho nega. Qui diu la veri­tat? La gent de tea­tre acos­tuma a dur-se la feina a casa: sem­pre inter­pre­ten. Diu Pas­qual amb amar­gor irònica: “Les xar­xes han deci­dit que he de ser subs­tituït per una dona jove.” No s’havia ado­nat de la tendència dels temps: el tap gene­ra­ci­o­nal, la femi­nit­zació de tot, les xar­xes... Encara pot estar con­tent: els altres van ser defe­nes­trats o se’n van anar més joves. Tenia entra­des per al seu espec­ta­cle sobre un Lorca ina­ca­bat. No el diri­girà. No sabrem mai com hau­ria que­dat.