Morir-se les coses

Hauré de can­viar de cotxe. Fa massa temps que no ens ente­nem, i en un acord com el nos­tre, basat en el movi­ment, els seus ennu­ecs i les seves plan­ta­des intem­pes­ti­ves ens abo­quen irre­me­ia­ble­ment a la rup­tura. El pri­mer que vaig tenir em va durar setze anys. Un ser­vei impe­ca­ble. No recordo que m’hagués donat mai cap altre pro­blema que una roda reben­tada, i tot i així, sem­pre ser­vi­cial, va espe­rar que l’hagués apar­cat per desin­flar-se amb un esbu­fec de campió coix que ha con­su­mit fins el seu últim alè per dipo­si­tar-me a la meta. Aquest d’ara, no. També se’m va pun­xar, però en plena marxa. Em va obli­gar a tra­ves­sar ran­que­jant la ciu­tat fins al taller, expo­sant-me a la humi­li­ació pública que els altres con­duc­tors m’hagues­sin d’adver­tir tot el camí, fent-me llar­gues, del penós des­per­fecte. Té dotze anys, però en fa més de dos que ago­nitza. Cada vegada que el porto al mecànic me’l tor­nen amb alguna peça can­vi­ada: ara unes bugies, ara la papa­llona, ara la bate­ria, ara l’alter­na­dor. Però ni amb la den­ta­dura nova no expe­ri­menta cap millora. Inde­fec­ti­ble­ment, al cap d’un parell de mesos a tot esti­rar, torna el col·lapse: s’encén el llum d’alerta del motor, s’ofega en plena recta, les agu­lles del qua­dre de coman­da­ment embo­gei­xen de sobte amb un clic-clic frenètic de bomba de rellot­ge­ria, i es queda cla­vat, allà on sigui, enmig d’un embús en hora punta, al marge d’una car­re­tera deso­lada, just a la rotonda que hi ha a un sol tren­cant de casa, una nit de febrer glaçada, amb el nen al dar­rere i jo cla­vant cops de puny de ràbia al volant. He can­viat qua­tre vega­des de mecànic, i no li tro­ben el què. S’hi asse­uen a dins, el con­nec­ten a l’ordi­na­dor i sac­se­gen el cap. Poques vega­des he vist que li obris­sin el capot. Els entenc: a mi també em faria por; deu ser com mirar cara a cara l’abisme.

Fa anys vaig retro­bar al fons de l’armari unes sandàlies que ni recor­dava que tenia. Eren encara ben noves i me les vaig posar cofoia, com si les acabés d’estre­nar. A mig camí de la feina, vaig notar com si peses­sin, igual que una roda que es desin­fla. Se m’esta­ven des­in­te­grant a ulls vista, tota la sola engru­nant-se en un des­sag­na­ment de ser­ra­du­res, fins que no en va que­dar sinó una plan­ti­lla pen­jant d’una sive­lla. M’havia posat unes saba­tes mor­tes. Tot al vol­tant hi veig un camp de mines que pre­fi­gura la mort. El plafó esquer­dat del llum de peu, el calaix que no tanca bé, la per­si­ana tren­cada de la cuina, el cotxe que es con­su­meix len­ta­ment. L’última vegada que se’m va espat­llar, me’n van haver de dei­xar un altre, només un dia, però en vaig tenir prou, en pujar de nou al meu, per reconèixer amb un estrany alleu­ja­ment el mateix tou des­co­lo­rit de la tapis­se­ria, el seu nyec-nyec fami­liar. Pot­ser el tro­baré a fal­tar i tot.