Fer por

Els cata­la­nis­tes històrics conei­xien bé Madrid i Espa­nya. A Espa­nya hi ana­ven a ven­dre pro­duc­tes i a Madrid s’hi havien de des­plaçar per a qual­se­vol gestió. Tor­na­ven tan espan­tats que per agençar Cata­lu­nya al seu gust prèvia­ment o simultània­ment es recep­ta­ven una refor­mu­lació d’Espa­nya. L’auto­no­mia i el cos­mo­po­li­tisme van fer pres­cin­di­bles Madrid i els viat­jants per Espa­nya. Ens vam fer pas­se­jants de la Devesa de Girona, dels Camps Eli­sis de París i de la Cin­quena Avin­guda. Vam pro­var d’agençar Cata­lu­nya pel nos­tre compte, i Madrid i Espa­nya han ense­nyat la cara ferotge que els cata­la­nis­tes històrics ja havien obser­vat.

Només Espa­nya? He fet en la meva car­rera periodística unes quan­tes entre­vis­tes a Albert Rivera, el líder de Ciu­ta­dans, i el vaig seguir en alguns actes quan no era a penes ningú. Era edu­cat, tenia el do de l’oratòria, però d’on havia tret aque­lla agres­si­vi­tat con­tra el cata­la­nisme remot o vigent, con­tra l’escola que l’havia for­mat? No el vaig veure riure ni som­riure mai ni tam­poc que alli­berés les celles de la tensió sos­tin­guda. Els seus epígons, d’aquí i després d’Espa­nya, han seguit el mateix cri­teri mus­cu­lar. Cap gest afa­ble, tam­poc cap con­cessió a la iro­nia o la dis­tensió. Han obtin­gut bons resul­tats. Volem obli­dar que Ciu­ta­dans és la pri­mera força al Par­la­ment de Cata­lu­nya, però n’és la pri­mera força. Tants cata­lans hi havia recep­tius al seu dis­curs i a les seves for­mes? Massa Devesa i poc Llo­bre­gat.

Han creat escola. Rajoy, l’abo­mi­na­ble Rajoy que ha con­tribuït a situar-nos en el fan­gar, encara tenia moments de sim­pa­tia. Artur Mas va dir d’ell que era impos­si­ble enfa­dar-s’hi, quan hi dia­lo­gava. Sem­pre hi ha un pit­jor. El seu suc­ces­sor és indes­tri­a­ble de Rivera o d’aquests sub­jec­tes d’extrema dreta amb els quals tots dos pac­ten i que, units, volen ocu­par el poder de Madrid, que és el que compta i dringa. Ens volen fer venir por. Fan por. Jo diria que en fan també als seus: supri­mir l’auto­go­vern de Cata­lu­nya, com pre­go­nen, no és només un atac als inde­pen­den­tis­tes, que han dei­xat de ser auto­no­mis­tes, sinó també als “seus” cata­lans. No els tenen en compte. No els diri­gei­xen ni un mot còmplice. No volen els seus vots. Volen els d’Espa­nya. I no obs­tant els “seus” cata­lans els voten. O se’n des­di­ran?

Fer por sense dis­tin­ci­ons dona ren­di­ment. Altres líders ho han demos­trat en el pas­sat, i no cal dir noms. Per enten­dre-ho pot­ser hauríem de recórrer a la psi­co­lo­gia. Jo, més ele­men­tal, m’acu­llo a la fra­se­o­lo­gia popu­lar: “Un clau treu un altre clau.” Con­tra les pors ambi­en­tals vapo­ro­ses, la gent s’acull a la por tan­gi­ble que pro­jec­ten polítics com Trump, Putin o els “nos­tres”. I els cata­lans, tots els cata­lans, l’ase de tots els cops. No fa riure, no...