Independència o reforma

Demà Pedro Sánchez serà inves­tit pre­si­dent del govern espa­nyol gràcies a un acord amb una part de l’inde­pen­den­tisme català. Men­tre que JxC i la CUP hi vota­ran en con­tra perquè no com­pleix els mínims en relació amb l’auto­de­ter­mi­nació i l’amnis­tia, ERC ha con­si­de­rat sufi­ci­ent obrir una taula de nego­ci­ació el resul­tat de la qual serà sotmès a una con­sulta a la soci­e­tat cata­lana.

S’obre una fase apa­rent­ment refor­mista a l’Estat espa­nyol. Pro­ba­ble­ment aques­tes refor­mes seran molt tímides i no afec­ta­ran cap pilar de l’ordre econòmic i polític de l’Estat. Res que molesti gaire els interes­sos oligàrquics de l’Íbex ni res que qüesti­oni la monar­quia o la uni­tat ter­ri­to­rial. L’opo­sició espa­nyo­lista de dre­tes s’esgar­ga­me­llarà con­tra el govern del PSOE i Uni­des Podem, i això sig­ni­fica dues coses. D’una banda, que el govern pot gua­nyar sim­pa­ties per l’extre­misme d’aquests opo­si­tors. Espe­ci­al­ment a Cata­lu­nya, on els dis­cur­sos del PP, Cs i Vox no tenen gaire coixí social: van treure, sumats, menys d’un 20%, men­tre que al con­junt de l’Estat van sumar gai­rebé el 43%. D’una altra banda el que ens mos­tra aquest des­a­com­ple­xa­ment espa­nyo­lista, auto­ri­tari i reac­ci­o­nari, és que aques­tes tendències estan pre­sents en els apa­rells de l’Estat (jut­ges, poli­cies, mili­tars) i en l’oli­gar­quia. Una cons­ta­tació que a l’Estat no pot can­viar gaire res sense una rup­tura.

L’inde­pen­den­tisme ha cres­cut en els últims anys com a alter­na­tiva a la impos­si­bi­li­tat de can­viar l’Estat espa­nyol. Si ara una part del movi­ment posa espe­ran­ces en aquest refor­misme d’estat, pot sig­ni­fi­car un estan­ca­ment en el crei­xe­ment, una certa des­mo­bi­lit­zació i una difu­mi­nació dels objec­tius. Si bé d’aquesta fase apa­rent­ment refor­mista (insis­teixo en l’adverbi perquè, per exem­ple, de ben segur que la repressió no s’atu­rarà) l’inde­pen­den­tisme també en podria sor­tir enfor­tit. Això només serà així si, en pri­mer lloc, con­fron­tem i demos­trem els límits d’aquest nou govern en lloc de caure en el seu xan­tatge (“o nosal­tres, o Vox”). Con­fron­tar afir­mant la nos­tra sobi­ra­nia espe­ci­al­ment amb relació als drets soci­als i a les polítiques femi­nis­tes i eco­lo­gis­tes. Això vol dir que el Par­la­ment legisli sobre aques­tes qüesti­ons con­fron­tant amb els límits que li voldrà impo­sar el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i obli­gant a pren­dre posició el nou govern espa­nyol. I con­fron­tar també a través de la deso­bediència civil, que és una potent eina de canvi. I, en segon lloc, podrem sor­tir-ne enfor­tits si estem pre­pa­rats per al fracàs d’aquest període refor­mista. Una res­posta per si no s’arriba a cele­brar aquesta con­sulta o per si se cele­bra i no té res a veure amb els objec­tius inde­pen­den­tis­tes.

En aquest cas, el fracàs d’una fase refor­mista pot donar pas a l’enfor­ti­ment de l’inde­pen­den­tisme. Hi ha un pre­ce­dent molt clar en el procés de reforma de l’Esta­tut del període 2005-2010. Però hem de recor­dar que el fracàs de l’Esta­tut no va por­tar automàtica­ment a l’ober­tura d’un procés inde­pen­den­tista. Perquè una cosa és fer una defensa tàctica d’aquest suport al refor­misme (una opor­tu­ni­tat per demos­trar-ne els seus límits) i l’altra, que­dar-hi invo­lu­crat de tal manera que se n’acabi fent una defensa estratègica. El paral·lelisme amb ara fa 10 anys és clar. L’apro­vació de l’Esta­tut va ser seguida d’una llarga nego­ci­ació d’un model de finançament que es va pro­lon­gar fins al juliol del 2009 i que quan es va asso­lir augu­rava uns anys de pax autonòmica. Fins i tot Esquerra en va fer gala. En parau­les del lla­vors secre­tari gene­ral Joan Ridao: “El nos­tre objec­tiu final és la inde­pendència, però sabem que aquest és un camí llarg, pot­ser una tra­ves­sia pel desert, i la gent de tant en tant neces­sita arri­bar a algun oasi, com pot ser el finançament o la gestió de l’aero­port.” Hi havia en aques­tes parau­les un punt de resig­nació.

I cer­ta­ment aque­lla situ­ació hau­ria pogut impli­car calma estratègica per a l’auto­no­misme si no hagués estat per la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Però ni tan sols això ens por­tava automàtica­ment (també insis­teixo en aquest adverbi) a la fase inde­pen­den­tista. Podria haver por­tat més resig­nació si no fos que, per sota les agen­des dels par­tits polítics, s’havia anat cons­truint un movi­ment que va con­di­ci­o­nar que la res­posta a la sentència fos un salt enda­vant. Em refe­reixo al movi­ment pel dret a deci­dir impul­sat per la PDD i també totes les con­sul­tes popu­lars sobre la inde­pendència i el seu espe­rit deso­be­di­ent. Tot ple­gat va aca­bar con­fluint en la cre­ació de l’ANC, un actor sense el qual el procés inde­pen­den­tista no hau­ria exis­tit.

Que la nova fase sig­ni­fi­qui un enfor­ti­ment o un afe­bli­ment de l’inde­pen­den­tisme depèn d’aquests con­tra­po­ders popu­lars i de la intel·ligència estratègica de par­tits i movi­ments.