Recordar el futur

Relle­gint –l’única manera de lle­gir vàlida, a parer de Joan Fus­ter– una part de l’obra de George Stei­ner, ens recorda l’eru­dit que el jardí de Goethe a Wei­mar es troba a penes a uns milers de metres de distància de Buc­henwald. Cal recor­dar per no obli­dar o bé és aquest un axi­oma con­dem­nat al fracàs més abso­lut? Perquè no és tan sols Buc­henwald. És també Wei­mar –aquell cen­tre cul­tu­ral de pri­mer ordre que va inten­tar recon­ci­liar l’Sturm und Drang amb el pen­sa­ment il·lus­trat–, la seu de la Bau­haus i de la República de Wei­mar. I, d’altra banda, un dels feus del con­ser­va­do­risme ale­many i dels cor­rents més recal­ci­trants del naci­o­na­lisme germànic. Inqui­e­tant, no en tinc cap dubte, la pola­ri­tat d’una ciu­tat –recents les elec­ci­ons a l’estat de Turíngia– que expressa les con­tra­ri­e­tats ocul­tes en el si de la cul­tura més sofis­ti­cada.

Ales­ho­res, recor­dar, no seria tant una mirada nostàlgica cap a un per­fet pretèrit, sinó una forma de mirar el futur a fi de pre­ve­nir-nos d’aque­lles con­seqüències inhe­rents –i nega­ti­ves, en un sen­tit nihi­lista– de la lla­vor dels nos­tres actes en temps pre­sent. Hi ha un efecte de la causa –en clara opo­sició a la per­cepció de Hume– a la qual fer atenció sense obli­dar pas que cap acció no és inno­cent. Tam­poc, emperò, ho és el seu con­trari: la inacció, és a dir, la nul·la reacció a un espai de violència. En aquest con­text, és que apunta Stei­ner a la crisi de les huma­ni­tats. I fa un crit d’alerta per mor de la pres­sen­tida indi­ferència de la ciència –iro­nit­zant amb el lapi­dari “la ciència no pensa” hei­deg­gerià– quan recalca que la fam i l’escla­vatge per­du­ren mal­grat els avenços de la medi­cina i de la tècnica.

Una indi­ferència que el mateix Stei­ner –en la con­ferència inti­tu­lada “Les huma­ni­tats huma­nit­zen?”– no sap o no pot evi­tar. Res­sona la veu del rei Lear davant del cos inert de Cordèlia: “Never, never, never...” Un lament que sem­bla retor­nar cícli­ca­ment, atesa la nos­tra inca­pa­ci­tat d’apren­dre les lliçons que la història ens ofrena. No deba­des, d’Armènia a Sre­bre­nica la con­dició humana sucum­beix a l’exter­mini. I és que encara no escol­tem com cal l’eco del lament par­ti­cu­lar en la seva dimensió uni­ver­sal –cab­dal és la diferència entre el “parar esment” de l’aus­cul­tare ori­gi­nal del “sen­tir” o mera emoció acústica.

Buc­henwald –com Auschwitz– ens recorda l’ave­nir. “La nos­tra terra està sem­brada de camps d’exter­mini”, afirma George Stei­ner a Els lli­bres que no he escrit. En el meu dar­rer lli­bre de pomes, Ira (Tanit Poe­sia), reblo –sense haver lle­git abans aque­lla admo­nició–: “L’ésser duu oculta la lla­vor de l’extinció”, sin­cre­tisme poètic que ens recorda la nos­tra fugaç natu­ra­lesa, així com la nos­tra capa­ci­tat d’ani­hi­lar-nos. Pot­ser es tracta de parar esment –de saber escol­tar– a aquesta dua­li­tat per­versa i cop­sar –com Shakes­pe­are– que el mal no es des­tru­eix a si mateix. Recor­dar el futur és també una cate­go­ria ontològica. Sense consciència del dolor no hi ha demà plau­si­ble.