Arribarem lluny

Podem dir que hem estat més forts que el virus. Més ben dit, si pun­tu­a­lit­zem una mica podem dir que mal­grat el virus hem acon­se­guit man­te­nir una tra­dició d’anys i panys. A Tor, un poble molt petit del Baix Empordà, hem fet la cas­ta­nyada i sense tren­car cap de les nor­mes esta­bler­tes per la auto­ri­tat com­pe­tent. No ens hem pogut tro­bar en el lloc de sem­pre, però hem inven­tat una solució: fer una cas­ta­nyada vir­tual. Cada família o uni­tat fami­liar ho ha pre­pa­rat tot a casa. Molts fins i tot hem fet pane­llets per tal que la festa sigui com­pleta. És clar, juguem amb avan­tatge. Gai­rebé a totes les cases, ja siguin de pri­mera o de segona residència, tenen llar de foc i, encara que fa més calor que fred, no han fal­tat les este­lles i la tor­ra­dora, que guar­dem curo­sa­ment d’un any per altre. Pràcti­ca­ment tot­hom s’hi ha llançat i va resul­tar una nit bonica, par­ti­ci­pada. Hi ha qui no deixa de cri­ti­car els nous mit­jans electrònics com si fos­sin el dimoni, però nits com la de Tots Sants ens els fan ale­grar i pen­sar que val la pena usar-los.

Hem de man­te­nir les tra­di­ci­ons, ho crec de veri­tat. Encara que hi ha gent que pensa que som uns nostàlgics i que el món avança i hem de dei­xar enrere tot allò que ens enquista al pas­sat. I què? No em bara­llaré per defen­sar aquesta meva teo­ria, però per a mi aquest Tots Sants em tras­llada a aquells anys d’infan­tesa i joven­tut en els qual el pare s’asseia a l’escó de casa, a la vora de la llar, i nosal­tres, els deu fills, havíem d’anar collint les cas­ta­nyes que que­ien a terra quan el cap de casa les reme­nava amb aque­lla tor­ra­dora tan grossa, que ens l’havia fet expres­sa­ment el fer­rer del poble, en Casi­miro. I com obli­dar que quan jo estu­di­ava al semi­nari de Girona els meus ger­mans pela­ven cadas­cun una o dues cas­ta­nyes, que després me les posa­ven din­tre de la coi­xi­nera de la roba neta que el dis­sabte por­tava el trans­por­tista de Sant Feliu, men­tre apro­fi­tava el viatge per reco­llir la coi­xi­nera de roba bruta per ren­tar a casa. Una prova més del que ha can­viat tot. Dins de la coi­xi­nera de la roba neta sem­pre hi havia aque­lla car­teta del pare que en qua­tre rat­lles em posava al cor­rent de tot el que havia pas­sat al poble. Ni mòbils, ni inter­net, ni res, una car­teta de mig foli, que el paper era car i no es podia gas­tar així com així. Però això sí, en català, que el pare era dels que feia les coman­des en català als fabri­cants de tei­xits de Saba­dell i Ter­rassa. I par­lem dels anys cin­quanta.

I us diré més, les cas­ta­nyes que ens menjàvem no sola­ment durant els dies de Tots Sants sinó durant mig hivern les anàvem a collir a uns cas­ta­nyers que conreàvem a la mun­ta­nya. Això vol dir fer-les caure de l’arbre, posar-les en sacs, que car­regàvem a l’esquena i que havíem de por­tar fins a casa, per després espe­llo­far-les. I res de guants ni altres falòrnies, ima­gi­neu-vos les pun­xa­des que ens clavàvem. No em puc ni ima­gi­nar els meus fills o nets fent tota aquesta para­fernàlia. Si avui dia haguéssim de fer tot això, s’aca­ba­ria la tra­dició. Per sort, només hem d’anar a la botiga i pagar. I si algú va a bus­car cas­ta­nyes, ho fa per entre­te­ni­ment, que ja és una altra cosa.

No sabem cap on ens por­tarà la pandèmia. Em sem­bla que no ho sap ningú. Per tant, és qüestió de fer ser­vir la ima­gi­nació si hem de pas­sar altres tra­di­ci­ons en el futur amb cir­cumstàncies tan o més difícils. D’aquí a qua­tre dies vin­dran Nadal, Cap d’Any i Reis, fes­tes que a casa nos­tra se cele­bren inten­sa­ment. Tots espe­rem la vacuna, encara que em sem­bla que va per llarg, almenys perquè en surti una que faci l’efecte de debò. Haig de dir que m’he can­sat de lle­gir opi­ni­ons sobre aquest des­gra­ciat virus. Sem­bla que ningú no en sap res. Però hi és i hem de fer el que els ente­sos ens diuen que hem de com­plir, perquè en cas con­trari podria petar tot. Tren­quem-nos la closca per si cal fer acci­ons espe­ci­als. I com deia aquell, no hi ha mal que cent anys duri. Segur que s’aca­barà el virus, tin­drem vacuna i apa­rei­xe­ran altres virus i altres pro­ble­mes. Sem­pre ha estat, és i serà i cal actuar a cada moment de la millor manera pos­si­ble.