Parlar català a Madrid

Impacta veure la pre­si­denta del Congrés dels Dipu­tats, la cata­la­no­par­lant Merit­xell Batet, tan­cant el micròfon al dipu­tat Botran perquè hi parla la seva llen­gua, apel·lant al cas­tellà com a llen­gua comuna i com­par­tida dels mem­bres de la cam­bra. Si hagués dit que això va ser acon­se­guit a punta de baio­neta hau­ria estat més fidel a la veri­tat històrica. L’Estat espa­nyol està inte­grat per una plu­ra­li­tat de pobles, cul­tu­res i llengües, totes les quals, segons la seva Cons­ti­tució, han de ser “objecte d’espe­cial res­pecte i pro­tecció”.

La rea­li­tat, però, es troba a anys llum de la llei. Però la distància encara és més des­pro­por­ci­o­nada si tenim en compte quina és la situ­ació en altres cam­bres par­la­mentàries de caràcter fede­ral, con­fe­de­ral o esta­tal, comu­nes a tots els ter­ri­to­ris d’un mateix àmbit admi­nis­tra­tiu. Al par­la­ment fede­ral de Bèlgica hi són llengües ofi­ci­als el francès, el neer­landès i l’ale­many. Al del Canadà, l’anglès i el francès, però quan la pri­mera llen­gua del pre­si­dent de la cam­bra és una, el vice­pre­si­dent n’ha de domi­nar per­fec­ta­ment l’altra. A l’assem­blea legis­la­tiva de Finlàndia són idi­o­mes ofi­ci­als tant el finès com el suec. El maori i l’anglès són les llengües ofi­ci­als al par­la­ment de Nova Zelanda i, a l’assem­blea fede­ral de Suïssa, en són l’ale­many, el francès i l’italià. Un ser­vei de tra­ducció per­ma­nent està sem­pre a punt a les cam­bres legis­la­ti­ves d’aquests estats plu­ri­lingües per tal de garan­tir l’acti­vi­tat par­la­mentària a tots els repre­sen­tants, en peu d’igual­tat tant se val l’idi­oma que par­lin, i alhora com a expressió d’una diver­si­tat que sem­pre és vista com una riquesa cul­tu­ral i no pas com una nosa.

No es tracta, en el nos­tre cas, de par­lar en català a l’Ajun­ta­ment de Madrid, al de Mósto­les o bé al d’Alcorcón. Ni tan sols d’emprar-lo a l’Assem­blea de la Comu­ni­tat de Madrid, una auto­no­mia uni­pro­vin­cial abso­lu­ta­ment inven­tada del no-res i sense cap tra­dició auto­no­mista. En aquests llocs és de sen­tit comú defen­sar-hi l’ús de la llen­gua pròpia d’aquests llocs. Però si figura que el Congrés de Dipu­tats i el Senat del Regne d’Espa­nya pre­te­nen repre­sen­tar la tota­li­tat de ter­ri­to­ris, aquests no són muts, sinó que dis­po­sen també d’un idi­oma que els sin­gu­la­ritza. Com s’expressa, doncs, al Congrés i al Senat l’“espe­cial res­pecte i pro­tecció”, que, per man­dat cons­ti­tu­ci­o­nal, hau­rien de ser els pri­mers llocs on apli­car-se? Enlloc. I això sig­ni­fica que aques­tes cam­bres només repre­sen­ten una sola comu­ni­tat lingüística de les diver­ses que hi ha a l’Estat tot i que gau­dei­xin d’esta­tus d’ofi­ci­a­li­tat en els seus ter­ri­to­ris. Que fins ara haguem accep­tat aquesta pràctica supre­ma­cista que imposa el cas­tellà i dis­cri­mina el català no com­porta, en abso­lut, que hagi de con­ti­nuar sent així d’ara enda­vant. Joan Fus­ter ja va denun­ciar que, al cos­tat de l’intent de geno­cidi lingüístic per part d’ele­ments exògens, hi havia també el suïcidi incons­ci­ent que, en matèria idiomàtica, pro­ta­go­nit­zen, dia rere dia, tants cata­la­no­par­lants amb la seva llen­gua, allò que ell defi­neix com “una obse­quiosa pre­dis­po­sició indígena, esti­mu­lada per raons polítiques”.

Perquè un pro­jecte tin­gui un mínim de pos­si­bi­li­tats d’èxit ha de comp­tar amb con­vicció, volun­tat i per­sistència. Tenen, els nos­tres repre­sen­tants a Madrid, aquests tres trets alhora? Estan con­vençuts de la neces­si­tat de posar fi a la dis­cri­mi­nació i tor­nar la dig­ni­tat a la llen­gua? Volen fer-ho? Seran capaços de per­sis­tir en la seva acti­tud anti­dis­cri­mi­natòria? No tinc cap dubte que si els dipu­tats i sena­dors de llen­gua cata­lana par­les­sin sem­pre en català, cada cop que fan ús de la paraula, i el mateix fes­sin els de llen­gua basca i gallega, les cam­bres que­da­rien para­lit­za­des i l’acti­vi­tat seria invi­a­ble fins que no es posés fi a tants segles de mar­gi­nació i abso­lu­tisme lingüístic. Ara i tant queda clar que l’Estat és només d’ells i només ells hi tenen tots els drets, però fins i tot els que no volem for­mar-ne part no podem accep­tar que, men­tre hi siguem, pren­guem la dis­cri­mi­nació com a nor­mal. D’ara enda­vant, jo votaré qui de debò em repre­senti, defensi els meus drets i en la meva llen­gua. També als par­la­ments d’Espa­nya.