Llibres contra la tristesa

Dijous al matí, l’endemà de Reis i el pri­mer dia del nou con­fi­na­ment muni­ci­pal, vaig entrar a la lli­bre­ria Ona de Bar­ce­lona per com­prar dos lli­bres: La casa de foc, de Fran­cesc Serés, i País bar­roc, de Raül Gar­ri­ga­sait. [Falca: els peri­o­dis­tes no vivim només de les lec­tu­res que ens pro­por­ci­o­nen les edi­to­ri­als per tre­ba­llar els nos­tres temes.] A aque­lla hora, pels volts de les onze, dins del bonic esta­bli­ment del car­rer Pau Cla­ris no devíem ser ni sis per­so­nes entre les dues plan­tes i totes anàvem per feina. En el meu cas, ho tenia clar des de feia dies, que volia com­prar aquests dos lli­bres; tant ho hagués pogut fer abans de Nadal com ahir o avui. Ah, calla, no, que avui dis­sabte no hagués pogut perquè els cer­vells del Pro­ci­cat han deci­dit tan­car les lli­bre­ries els caps de set­mana com a gran mesura per fre­nar els con­ta­gis de la pandèmia. El que real­ment acon­se­gui­ran és pro­pa­gar un altre virus tant o més mor­tal per a l’espècie humana: la tris­tesa. Aque­lles que ens cre­iem que això de la cul­tura és pot­ser l’únic recurs catàrtic que tenim per cape­jar les misèries dels nos­tres temps ja no sabem quin nou argu­ment esgri­mir per pro­te­gir-la dels que amb la seva insen­sa­tesa tre­ba­llen per afe­blir-la i per afe­blir-nos. Però han de saber que no ens ren­di­rem. I ara que em per­do­nin els ges­tors de la pandèmia: me’n vaig a lle­gir.