La Catalunya que voldrien

Des de fa algu­nes set­ma­nes, Net­flix emet, amb molt d’èxit, la sèrie El ino­cente, del direc­tor català Oriol Paulo (El cuerpo, A con­tra­ti­empo o Nit i dia), amb Mario Casas, Aura Gar­rido i José Coro­nado, entre els prin­ci­pals actors. La sèrie, amb guió de Jordi Vallejo, és un embo­li­cat thri­ller que enganxa l’espec­ta­dor, l’acció del qual passa, majo­ritària­ment, a Bar­ce­lona. Però la Bar­ce­lona i la Cata­lu­nya que mos­tra El ino­cente són clara­ment distòpiques.

Ras i curt, a la Cata­lu­nya d’Oriol Paulo i de Net­flix no s’hi parla català –ni per casu­a­li­tat, ni d’esquit­llen­tes–, pràcti­ca­ment no es veuen rètols en la nos­tra llen­gua (algun a l’aero­port), les tele­vi­si­ons i els mit­jans de comu­ni­cació són tots en cas­tellà i les inves­ti­ga­ci­ons cri­mi­nals les porta una hiper­pre­sent Policía Naci­o­nal i no pas els Mos­sos, de qui no se sap res, ni se’ls veu, ni exis­tei­xen.

Som, doncs, davant la Cata­lu­nya que vol­drien molts uni­o­nis­tes i que Net­flix, amb la com­pli­ci­tat dels cre­a­dors de la sèrie, ha acon­se­guit fer rea­li­tat, no fos cas que ense­nyar una mica la rea­li­tat cata­lana pogués moles­tar alguns tele­es­pec­ta­dors espa­nyols. La Cata­lu­nya somi­ada per tots aquells que ens vol­drien callats i assi­mi­lats. Tot allò que el fran­quisme no va poder fer rea­li­tat, però, que, a poc a poc, apri­mant la llen­gua, repri­mint les nos­tres rei­vin­di­ca­ci­ons, reduint les com­petències del govern i anul·lant la capa­ci­tat legis­la­tiva del Par­la­ment, sem­bla que l’Estat està acon­se­guint.

La Cata­lu­nya desit­jada en molts des­pat­xos de Madrid, aque­lla que con­tri­bu­eix calla­da­ment a la riquesa d’Espa­nya, que no es queixa perquè cada dia un tren amb mili­ons d’euros surt cap a Madrid i no torna en forma d’inver­si­ons, la que no empre­nya amb una llen­gua que “no ser­veix per anar pel món, no com el cas­tellà!”, ens diuen, la que ja en faria prou amb la Guàrdia Civil i la Policía Naci­o­nal però que s’entesta en tenir una poli­cia pròpia.

La Cata­lu­nya que es pot fer rea­li­tat si no som capaços, una vegada per totes, d’anar a l’una i llui­tar fins al final pels nos­tres drets com a poble.