Opinió

Tribuna

Crisi energètica, també

“I per què hem arribat fins aquí? Per què no s’ha reaccionat? Doncs perquè vivim en un sistema econòmic capitalista que necessita, inevitablement, créixer, crear valor afegit, fer beneficis

“No sor­ti­rem mai d’aquesta crisi. No, almenys, en el marc econòmic i social en què vivim.” Aquesta és la con­tun­dent frase d’Anto­nio Turiel, matemàtic, doc­tor en física teòrica i inves­ti­ga­dor del CSIC a Bar­ce­lona, en el pròleg del seu lli­bre Petro­ca­lipsis. Cri­sis energètica glo­bal y como (no) la vamos a solu­ci­o­nar. Ens hi parla de les cri­sis energètica i ambi­en­tal, els camps que ell coneix bàsica­ment, però també d’alguns ele­ments econòmics i soci­als que hi estan rela­ci­o­nats. Per solu­ci­o­nar aques­tes cri­sis volem fer coses impos­si­bles i per això no tro­bem les solu­ci­ons. I això ens pot por­tar al des­as­tre, a la catàstrofe de la huma­ni­tat.

Per resu­mir la seva tesi: les ener­gies no reno­va­bles (el petroli con­ven­ci­o­nal sobre­tot, el fracking, els petro­lis extra­pe­sants, el petroli offs­hore, els bio­com­bus­ti­bles, el gas natu­ral, el carbó, l’ener­gia nuclear), bàsica­ment fòssils, ja han arri­bat al seu límit màxim o a un procés de declivi de la seva pro­ducció i, a més, aquesta pro­ducció ja no és ren­di­ble o cada vegada ho és menys (encara que con­ti­nuen repre­sen­tant, ara com ara, quasi el 90% del con­sum d’ener­gia primària). Tot això a més dels impor­tants pro­ble­mes medi­am­bi­en­tals, logístics o geo­polítics que pro­vo­quen. D’altra banda, les ener­gies reno­va­bles (hidroelèctrica, eòlica, solar), tot i que pro­ba­ble­ment tenen un marge per aug­men­tar la seva pro­ducció, tant per raons tècni­ques i de ren­di­ment energètic, com de ren­di­bi­li­tat econòmica, mai seran capa­ces de subs­ti­tuir la dis­mi­nució de la pro­ducció de petroli i les altres ener­gies no reno­va­bles. Per no par­lar, segons l’autor, de les abso­lu­tes qui­me­res que repre­sen­ten les ano­me­na­des ener­gies lliu­res, la pos­si­bi­li­tat d’un motor d’aigua o de l’hidro­gen com a font d’ener­gia primària (que no ho és) i els cos­tos inas­so­li­bles (i les pèrdues d’ener­gia) que repre­sen­ta­ria pro­duir-lo a par­tir de pro­ces­sos químics o físics.

A més, tam­poc poden fun­ci­o­nar l’estalvi o la millora de l’eficiència energètica. D’una banda, perquè en un sis­tema econòmic capi­ta­lista, ori­en­tat a maxi­mit­zar els bene­fi­cis i, per tant, a l’aug­ment con­ti­nuat de la pro­ducció i el con­sum, sem­pre que hi hagi ener­gia dis­po­ni­ble algú la uti­lit­zarà per pro­duir i gua­nyar diners. De l’altra, perquè només si hi ha ener­gia dis­po­ni­ble es podrà aug­men­tar l’acti­vi­tat econòmica. Lle­vat que s’imposés, per part dels governs, un raci­o­na­ment forçós de l’ener­gia oci­osa. Segons l’autor, tam­poc és clar que es pugui gene­ra­lit­zar el cotxe elèctric per a tot­hom: no creu que sigui pos­si­ble ni ren­di­ble.

Un tema molt impor­tant és el canvi climàtic, o el canvi glo­bal antro­pogènic, que crea tota aquesta situ­ació. La pressió antròpica exer­cida per la huma­ni­tat sobre l’entorn natu­ral ori­gina mul­ti­tud de pro­ble­mes: la pol·lució atmosfèrica (segons l’OMS, 8 mili­ons de morts a l’any); la pol·lució de l’aigua pota­ble; la sobre­ex­plo­tació de les aigües sub­terrànies, els resi­dus orgànics, espe­ci­al­ment rama­ders, que es fil­tren al sub­sol i con­ta­mi­nen l’aigua; l’aug­ment de la tem­pe­ra­tura i l’excés de nutri­ents (eutro­fit­zació), la sobre­ex­plo­tació de les pes­que­ries, l’excés de plàstics i de mate­ri­als pesants que afec­ten l’aigua del mar; l’abús dels pes­ti­ci­des i fer­ti­lit­zants arti­fi­ci­als en l’agri­cul­tura o dels antibiòtics en la rama­de­ria; la deser­ti­fi­cació; la dis­mi­nució dels espais pro­te­gits; etcètera. En defi­ni­tiva, la pèrdua de bio­di­ver­si­tat afa­vo­reix la pro­pa­gació de malal­ties i la falta d’adap­tació a situ­a­ci­ons extre­mes.

I per què hem arri­bat fins aquí? Per què no s’ha reac­ci­o­nat? Doncs perquè vivim en un sis­tema econòmic capi­ta­lista que neces­sita, ine­vi­ta­ble­ment, créixer, crear valor afe­git, fer bene­fi­cis. I això implica, també necessària­ment, més con­sum d’ener­gia i de recur­sos natu­rals. I no sem­bla que, en el marc del capi­ta­lisme, ni el “gre­enwas­hing”, ni el “capi­ta­lisme verd”, ni el “green new deal” siguin la solució. En parau­les de Turiel: “No hi ha res a fer en el marc del capi­ta­lisme. Men­tre no aban­do­nem aquest sis­tema, aquesta crisi no aca­barà mai”. O “no té sen­tit inten­tar pre­ser­var un sis­tema econòmic basat en el crei­xe­ment infi­nit (i a més acce­le­rat) en un pla­neta finit, i menys encara quan es mul­ti­pli­quen els senyals que ens mos­tren que ja hem arri­bat a diver­sos límits pla­ne­ta­ris”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia