Nova etapa per avançar

Oriol Jun­que­ras, l’altre dia, rei­te­rava el seu cone­gut pro­grama màxim: referèndum d’auto­de­ter­mi­nació i amnis­tia. I afe­gia una reco­ma­nació: que el govern espa­nyol faci una pro­posta que “sigui gene­rosa, perquè si no, és molt difícil que con­venci la soci­e­tat cata­lana”. No es refe­ria, suposo, al pro­grama màxim del PSOE i del soci­a­lisme euro­peu, prou cone­gut en matèria ter­ri­to­rial: el fede­ra­lisme (sem­pre for­ce­jant amb l’altra ànima repu­bli­cana, la jaco­bina) com a via de superació dels plets fron­te­rers que havien asso­lat Europa i com a via d’arti­cu­lació política de la Unió Euro­pea; un fede­ra­lisme que cal enten­dre “asimètric”, en expressió del PSC, capaç de reconèixer i encai­xar la rea­li­tat plu­ri­na­ci­o­nal de l’Estat espa­nyol i de pro­pi­ciar el màxim auto­go­vern pos­si­ble per a Cata­lu­nya, en el marc de les crei­xents inter­de­pendències.

Ja sabem, però, que els pro­gra­mes màxims no són d’“eixe món”. I, per si no era prou clar, hem pogut veri­fi­car dura­ment com la lega­li­tat democràtica de l’Estat espa­nyol no admet la secessió i com la Unió Euro­pea no dona empara a cap via uni­la­te­ral, alhora que resulta impos­si­ble la majo­ria necessària per can­viar aquesta lega­li­tat, almenys men­tre per­sis­teixi l’acti­tud tro­glo­dita i amenaçadora de la dreta espa­nyola. D’altra banda, pel que fa a la pers­pec­tiva fede­ra­lista, la cosa no pinta pas millor: també sabem impos­si­ble, ara com ara, la majo­ria necessària per a la reforma cons­ti­tu­ci­o­nal que cal­dria. Tenim, doncs, dos pro­gra­mes màxims invi­a­bles, només sos­te­ni­bles com a referències ten­den­ci­als. Tots sabem que la rea­li­tat no serà mai el cel dels pro­gra­mes màxims, sinó tan sols el resul­tat del tor­ce­braç per­ma­nent entre les idees rodo­nes i la cor­re­lació de for­ces real­ment exis­tent. En aquest con­text, ben­vin­gu­des siguin totes les fites intermèdies o “millors”, que com­por­tin algun progrés res­pecte de les fites ante­ri­ors. No val atrin­xe­rar-se en les idees rodo­nes, sense fruits tan­gi­bles i cau­sants sovint de greus per­ju­di­cis col·lec­tius. Com tam­poc val gron­xar-se en l’esta­blert, per con­for­ta­ble que pugui resul­tar, per­pe­tu­ant la immo­bi­li­tat i la con­següent decadència.

Vull creure que Jun­que­ras no està dema­nant als soci­a­lis­tes el seu pro­grama màxim, cone­gut de tot­hom, sinó una pro­posta ençà de pro­gra­mes màxims, que per­meti avançar en el ter­reny del real, que con­venci. És el signe de la nova etapa que s’obre pas. És l’hora de l’engi­nye­ria política, con­gru­ent amb les idees però lliure d’ide­o­lo­gis­mes; de les apro­xi­ma­ci­ons raci­o­nals i rigo­ro­ses, sense par­ti­dis­mes ni opor­tu­nis­mes, sense popu­lis­mes; dels acords per millo­rar, dis­crets i fecunds, en bene­fici del país i de la seva ciu­ta­da­nia con­creta. L’Esta­tut del 2006 volia ser això, al cos­tat de l’euro­regió mara­ga­lli­ana. Ho va ser fins que, el 2010, va caure com una gui­llo­tina la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Havíem introduït vies noves per solu­ci­o­nar vells pro­ble­mes, però la sentència ho va jugu­lar. Va ser un fet molt greu perquè, no tan sols inva­li­dava l’Esta­tut pac­tat, apro­vat i refe­ren­dat, sinó que, amb això, con­tra­ve­nia un designi bàsic i cons­ti­tu­tiu de la democràcia espa­nyola i de l’auto­go­vern català: el que atribuïa la dar­rera i defi­ni­tiva paraula sobre l’Esta­tut a la ciu­ta­da­nia cata­lana. Cap dubte: calia treure “el sant Cristo gros”. Però quin? Per als uns, era obvi, el de sem­pre: la màxima uni­tat pos­si­ble al vol­tant d’un deno­mi­na­dor comú que sumés tota la força dis­po­ni­ble i que ens con­so­lidés inter­na­ment com a nació. Els par­tits naci­o­na­lis­tes gover­nants, però, van con­si­de­rar que “el sant Cristo gros” que per­to­cava no era la uni­tat, sinó la uni­la­te­ra­li­tat al vol­tant del seu pro­grama màxim, per més que això ens dividís, pot­ser perquè ho exi­gia la com­pe­tició cega que ja lliu­ra­ven entre ells. Un camí que ha tocat tots els sos­tres i que ens ha com­por­tat greus esber­les i per­ju­di­cis com a nació.

Ben­vin­guda sigui ara la crida de Jun­que­ras perquè el govern de l’Estat faci pro­pos­tes, ja no de pro­grama màxim, suposo, sinó per avançar en el ter­reny del real. Només que també hauríem de fer-les nosal­tres; no en va la sor­tida serà cosa de totes les parts o no serà. I les hauríem de fer per la via de la màxima uni­tat pos­si­ble, reu­nint la ciu­ta­da­nia cata­lana, tan plu­ral i diversa com és, en una mateixa volun­tat com­par­tida, que ens con­firmi i ens rei­vin­di­qui com a nació. Sí, ens calen pro­pos­tes per avançar. Del govern de l’Estat. I també del govern de la Gene­ra­li­tat.