Eroica (sense ‘h’)

Cris­tina, Montse, Alina, Jenny, Irene, Eva,... aquests són els noms de les escrip­to­res que he lle­git dar­re­ra­ment. I de cop, i des que m’apunto qua­tre refle­xi­ons del que lle­geixo, m’adono que totes elles són dones. Si penso en els dar­rers lli­bres que la meva filla ha comen­tat o reco­ma­nat, també por­ten l’arti­cle femení davant del nom.

Cerco les raons d’aquest des­co­bri­ment i em pre­gunto si els passa a la resta, i als homes? Alhora em qüesti­ono si és un acte fet a consciència, si és de rei­vin­di­cació, si intu­eixo que els seus temes m’interes­sen més, pot­ser con­necto millor amb el seu mis­satge o amb la seva escrip­tura... No ho sé dir. Segu­ra­ment res­pon a una causa mul­ti­fac­to­rial, com dirien les científiques quan no hi ha una sola raó clara.

I pen­sar que tan sols fa qua­dre dies que algu­nes escrip­to­res –com ara Cate­rina Albert– s’havien d’ama­gar sota el parai­gua d’un nom mas­culí. Cre­ieu que Soli­tud el podria haver escrit un home?

El dar­rer lli­bre aca­bat és el de la Cris­tina Masanés, que em vaig lle­gir d’una tirada, que em va sor­pren­dre, que em va agra­dar i que, a més, em farà escol­tar Beet­ho­ven. Per començar, la por­tada d’Eroica et deixa inqui­eta, amb un petit mis­teri ortogràfic que el resol­dreu quan us el lle­giu.

És un d’aquells lli­bres, com algu­nes per­so­nes, que dei­xen petja. D’aquells que pas­sen els dies i els repen­ses, d’aquells que et dei­xen fra­ses nave­gant entre neu­ro­nes durant un temps –crec que un temps llarg–, d’aquells que saps que relle­giràs, que reco­ma­naràs i rega­laràs.

Un die­tari rea­lit­zat durant la pandèmia on des­criu el pas del temps con­fi­tat, on tras­pua el recon­fort de tenir la filla a casa, on reme­mora records de la pèrdua de la mare, d’aquells moments de la vida que dei­xen una empremta pro­funda, dels cels obser­vats, de com el til·ler avança len­ta­ment en el seu cicle de vida, de les sim­fo­nies de Beet­ho­ven... De les peti­tes coses que el temps con­fi­tat mag­ni­fica i dona la rellevància que segu­ra­ment reque­rei­xen. Un lli­bre que trans­pira sen­ti­ments, records, vivències,... del pas d’un temps de vida con­fi­nat que reco­nei­xem i que d’una manera sen­zi­lla i poètica ens com­par­teix.