Calen més mascles no masclistes

Teresa Pàmies va viure 92 anys molt ben apro­fi­tats. Va néixer a Bala­guer el 1919 i va tenir una vida mar­cada per la militància política, la guerra, un llarg exili de més de trenta anys i un retorn del tot lite­rari: gràcies al fet de gua­nyar el premi Josep Pla, l’any 1970, per Tes­ta­ment a Praga pot tor­nar a la seva terra. 

Molts són els temes que podríem trac­tar al vol­tant de la segona dona de la nos­tra història que va rebre el Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes: l’exili, la memòria, el tes­ti­moni, l’auto­di­dac­tisme, el peri­o­disme, la vellesa, la lite­ra­tura de viat­ges, la militància i el sen­tit ètic o la seva qua­li­tat literària. No en va, escrigué una cin­quan­tena d’obres que per­me­ten ela­bo­rar mol­tes i vari­a­des temàtiques dins del seu pen­sa­ment i obra. En aquest arti­cle ens cen­tra­rem en un tema trans­ver­sal en la seva vida i la seva obra: el femi­nisme. 

‘Mas­cles no mas­clis­tes’ és el títol d’un lli­bre de Teresa Pàmies que remet a la cèlebre frase de Simone de Beau­voir “una dona no neix sinó que es fa”, així un mas­cle neix però no necessària­ment s’ha de fer mas­clista. Té, si vol i n’aprèn, la capa­ci­tat de detec­tar les estruc­tu­res soci­als i cul­tu­rals on viu i arri­bar a neu­tra­lit­zar-les. Per a ella el mas­clisme és falta de cul­tura, de pen­sa­ment, d’infor­mació, així pot dir que “quan el mas­clisme apa­reix entre homes cul­tes és molt més indig­nant que la xiu­lada d’un paleta a una dona que passa”. I dins del femi­nisme té una espe­cial atenció per les dones grans. Explica com sem­pre ens han vol­gut fer creure que enve­llir és molt pit­jor per a les dones que per als homes, i fins i tot posa exem­ple de lleis: als anys sei­xanta a Itàlia les dones es jubi­la­ven als 55 anys perquè segons la ciència s’havia demos­trat que la meno­pausa torna les dones irri­ta­bles i depres­si­ves.

En canvi, Teresa Pàmies, no només con­si­dera que no és veri­tat, sinó que és quan més pre­pa­ra­des estan per tenir el poder, per ocu­par bri­llant­ment llocs de tre­ball aca­pa­rats per homes, més grans que elles i amb menys capa­ci­tats. En el seu lli­bre La mujer a par­tir de los cua­renta años, la pri­mera part està escrita pel doc­tor San­ti­ago Dexeus, però com ella mateixa diu al final del lli­bre (tra­du­eixo) “no con­cebo que es pugui abor­dar el tema de la meno­pausa par­tint única­ment de la fisi­o­lo­gia i els pro­gres­sos de la gine­co­lo­gia”. “La veu de l’home en aquest cas ja no és l’única veri­tat i menys pel que fa a la vida i rea­li­tat de les dones, s’ha de com­ple­men­tar pel tes­ti­moni de la dona, per sociòlegs, sexòlegs, poe­tes, tes­ti­mo­nis de dones que van assu­mir valen­ta­ment la meno­pausa.” Així, cita Vir­gina Woolf, María Teresa León, santa Teresa i, sobre­tot, Doris Les­sing a El qua­dern dau­rat. I busca altres homes que par­lin de manera posi­tiva i inte­gra­dora del procés d’enve­lli­ment de la dona, com Louis Ara­gon o Art­hur Rim­baud.

En con­tra­po­sició al Dr. Dexeus, un home com­promès a la causa de l’alli­be­ra­ment de la dona, no se n’està de citar amb nom i clara­ment el doc­tor Valen­sin, que també parla de la meno­pausa i comprèn per­fec­ta­ment un marit que no desitja estar amb una dona menopàusica. L’any 79, Teresa Pàmies ja con­si­de­rava que un home no podia viure d’esquena al femi­nisme. En aquest lli­bre expressa la seva pre­o­cu­pació que les rei­vin­di­ca­ci­ons femi­nis­tes com l’avor­ta­ment, els anti­con­cep­tius... s’obli­din sovint de les dones madu­res, que no es tin­guin en compte les neces­si­tats de les dones grans. Denun­cia el doble cànon d’enve­lli­ment per a homes i dones (els homes es fan interes­sants i les dones velles).

I, evi­dent­ment, Pàmies rei­vin­dica que la funció de la dona no és parir sinó pen­sar, apren­dre, esti­mar, crear i llui­tar. Explica el seu procés d’avor­ta­ment, volun­tari, a Txe­cos­lovàquia, i afirma: “Ser dona no és sufi­ci­ent per ser un bon ginecòleg, però si un bon ginecòleg és dona ajuda molt més la paci­ent. Dir que es con­ver­teix en la seva ger­mana no és un des­propòsit.” Vigent, valenta, clara, dona, femi­nista, veu fona­men­tal de les nos­tres lle­tres i un dels pocs casos de dona d’ori­gen humil que ha expli­cat direc­ta­ment la seva pròpia història. Val la pena també tenir-la com a refe­rent dels femi­nis­mes.