Callaràs?

Que coi, avui par­laré de mi! O més ben dit: del meu patró. Tots en tenim un, però uns el tenim més pesant que els altres. Ahir va ser Sant Ramon. Com cada any, no vaig acon­se­guir que ningú no em feli­cités. Sem­pre hi ha el per molts anys d’algun bona fe a qui no torno l’habi­tual en vida teva perquè no soc tan maso­quista. En vida teva que per molts anys puguis con­ti­nuar feli­ci­tant-me? Fuig, home, fuig! No car­rego prou la creu de dir-me així que hauré d’aguan­tar, endemés, que em feli­ci­tis? Ramon, quin antropònim més des­gra­ciat! D’entrada se’n cele­bra la fes­ti­vi­tat el 31 d’agost, el dia que tanta gent renega embus­sada a l’AP-7 perquè se li han aca­bat les vacan­ces.

Afe­gim-hi que la segona síl·laba rima amb la flor i la nata dels insults en llen­gua cas­te­llana (ii, sí, ís viri­tit, hihihi, quibrín, mimin... Au, passa!) i que no hi ha cap altre nom que soni més a cotxe d’època. Bé, sí, n’hi ha un altre: Simon... Però i el sant patró? Què en farem d’aquest beat que per no fer no va saber ni néixer com Déu mana? Sant Ramon Nonat, el nen que no va encer­tar la sor­tida pel con­ducte habi­tual i li van haver d’esbot­zar un pany de paret. Cesària, en diuen ara. Sant Ramon, el plom mer­ce­dari, fill dels ves­com­tes de Car­dona, que aca­bava la paciència de rics i de pobres. Vinga pre­di­car a tot­hom! Al final se’n va anar a fer bolos a al-Ànda­lus.

Com que no li feien prou cas, va ten­sar l’escota i va posar rumb a Algèria per ofe­rir-se com a penyora en l’alli­be­ra­ment d’uns quants cris­ti­ans. Devia anar de ben poc que el mateix califa no s’hi oferís també amb la con­dició que aquell Ramon callés d’una vegada. Ser­mons i més ser­mons, prèdiques i més prèdiques per con­ver­tir a la fe una gent que en tenia una altra de més tos­suda. Fins que a un musulmà, sense cap ànim de fer metàfores, se li va acu­dir la idea de fer­mar-li la boca. —Fill de ves­com­tes, pel teu déu o pel meu, calla d’una vegada! Tot seguit li va tras­pas­sar els lla­vis amb un ferro roent i els li va cosir perquè no pogués dir ni pam­plona.

I ara digueu: m’he de man­te­nir fidel per sem­pre més al ser­vei d’aquest noble? Ni pen­sar-ho.

Demano for­mal­ment al diari que a par­tir d’ara pugui sig­nar les colum­nes com, no sé, Cara­li­pus, Her­mo­lau, Ven­dimià... Qual­se­vol antropònim una mica nor­ma­let.