Invisibles

N’hi ha que pen­sen que tot el que tenen s’ho han gua­nyat, que qui no se’n surt a la vida és perquè no ha vol­gut pen­car de valent. Però el punt de par­tida i la sort for­men part d’un atzar poderós que només neguen els inge­nus i els malalts d’ego­tisme. Avui par­lem de les per­so­nes que viuen sense llar, al car­rer. Convé recor­dar que no hi han arri­bat com a càstig diví per algun pecat ignot. Són dones i homes que han aca­bat dor­mint en un cai­xer o un por­tal perquè, al con­trari de la majo­ria, no han tin­gut cap xarxa de segu­re­tat fami­liar o d’amis­tats que els hagin acom­bo­iat en un moment crític (divorci, malal­tia, atur...). Per por o per ver­go­nya, ells s’ocul­ten i nosal­tres els igno­rem. Espe­rem que la llei en marxa els retorni una existència prou digna i justa.