La dimensió d’Alèxia

El Barça acaba de tan­car un patro­cini per a l’equip femení de fut­bol que, afe­git als que ja té, li per­met cobrir dos terços del pres­su­post i con­ver­tir-se en auto­su­fi­ci­ent. D’una banda, aquest èxit hau­ria de ser­vir d’estímul a la resta de sec­ci­ons pro­fes­si­o­nals defi­citàries. Dit això, la cara B és que el fut­bol femení del Barça costa només (i no cal ni la cur­siva) 12 mili­ons d’euros, un 0,01% del total del club. Tant els 12 mili­ons com el 0,01% enca­mi­nen a dues refle­xi­ons. Des de l’òptica del Barça, donen a enten­dre que hi ha marge per al crei­xe­ment en un esport clara­ment a l’alça, però també indi­quen que és rela­ti­va­ment barat per a una empresa de fac­tu­ració alta asso­ciar la seva imatge a un equip gua­nya­dor i refe­rent mun­dial com el que capi­ta­neja Alèxia Pute­llas.

La doble Pilota d’Or és un magnífic exem­ple de lide­ratge sor­git a peu de car­rer (a peu de grada, per ser pre­ci­sos) i for­jat en paral·lel a l’explosió de l’equip. La dimensió d’Alèxia ultra­passa el seu valor fut­bolístic –que no és poc, com ho demos­tren els guar­dons indi­vi­du­als que col·lec­ci­ona– i la con­ver­teix en líder al ves­ti­dor, en refe­rent per­so­nal per a les juga­do­res joves i en cre­a­dora d’estat d’opinió. Quan parla Alèxia, escol­ten les dones i els homes, una fita poc habi­tual en l’esport i que asso­lei­xen la blau­grana, Laia Palau i poques dones més.

Alèxia està lesi­o­nada i en té per alguns mesos. Cap argu­ment sosté que jugarà més bé quan torni a la gespa. En canvi, el seu valor com a refe­rent glo­bal haurà cres­cut. Haurà tas­tat la cara més dura de la rea­li­tat de l’esport, que no és ni la der­rota ni l’ano­ni­mat sinó fer-te mal de veri­tat quan aca­bes de tocar el cel. Una lesió greu de genoll és un dels dimo­nis de l’espor­tista. Superar-la dota d’una pers­pec­tiva ampli­ada de l’esport i la vida quan es torna al ter­reny de joc. L’emoció d’Alèxia quan en par­lava dilluns a París apunta cap a aquest camí.