Beneïdes especificitats del gènere

Dubto que, amb els qua­tre mil caràcters que em per­met aquest arti­cle, pugui tras­lla­dar-vos tot el que sento de forma prou clara. Us ha pas­sat mai que, de cop, sense solta ni volta, una paraula se us fa pre­sent, una i una altra vegada en el vos­tre dia a dia? Que la sen­tiu i us sorprèn la freqüència amb què apa­reix en mit­jans, en escrits, en con­ver­ses... En el meu cas, es tracta de la paraula pari­tat, un con­cepte econòmic que no sabria a qui atri­buir i que, apli­cat errònia­ment al gènere –segons el meu parer–, trobo abso­lu­ta­ment insul­tant, espe­ci­al­ment quan del que es parla és d’obte­nir igual­tat, quan del que es tracta és de mos­trar capa­ci­tats.

Davant d’accep­ci­ons tan poc equànimes com ara la que s’atri­bu­eix en aquest cas a la paraula pari­tat, vol­dria sor­tir al car­rer dei­xant a casa el meu gènere, tal com faig amb les meves pre­ferències pel que fa al sexe o amb les deïtats a qui enco­mano el meu espe­rit, pràcti­ques que em reservo per a la meva inti­mi­tat. Això que us diré és una obvi­e­tat, però crec que es tracta d’una obvi­e­tat necessària: soc una dona. I com a dona vull gau­dir de totes i cadas­cuna de les espe­ci­fi­ci­tats, beneïdes elles, del meu gènere. Espe­ci­fi­ci­tats de les quals m’enor­gu­lleixo. Em sento com una dona i actuo com a tal, sense repri­mir cap ni un dels meus impul­sos. I com a dona també vull gua­nyar el que em mereixo a cop d’esforç i no per com­plir una quota pel que em penja, o no –en aquest cas–, del meu entre­cuix i dis­cul­peu la vul­ga­ri­tat.

Sin­ce­ra­ment, crec que, en aquest pen­du­lar etern de la natura entre el bé i el mal, el yin i el yang, el dia i la nit, en qüestió de gènere hem per­dut l’equi­li­bri. I la mos­tra més evi­dent és jus­ta­ment això que us defi­neixo: la pari­tat.

I si bé és cert que ser una dona, en els temps que cor­ren, és difícil, us garan­teixo que ser un home, un home de veri­tat, no ho deu ser menys. I sabeu per què? Doncs perquè con­fo­nem con­cep­tes que crec que cal acla­rir.

Un home no mal­tracta, prac­tica l’empa­tia de forma que tra­du­eix els sen­ti­ments que les seves acci­ons pro­vo­quen en els altres i actua en con­seqüència. Un home no inti­mida, crea al seu vol­tant un ambi­ent de con­fiança que afa­vo­reix la comu­ni­cació. Un home no viola, res­pecta la volun­tat de la pare­lla i prac­tica el sexe, ama­tent a les neces­si­tats d’aquesta i cer­cant el gaudi comú. Un home no insulta, és curós amb les seves parau­les i pro­cura no ferir, defen­sant les seves opi­ni­ons amb diàleg. Un home no coarta, no imposa, no ate­mo­reix, no pega, no amenaça, no asfi­xia, no limita, no mani­pula... I una dona tam­poc.

Un home que no s’ajusta a aquests paràmetres és qual­se­vol cosa menys un home. No insul­tem els homes, quan del que par­lem és d’espècimens aber­rants de la raça humana, que s’han d’aïllar i neu­tra­lit­zar. I ben segur, tot ple­gat, es rela­xarà. Si uti­lit­zem cor­rec­ta­ment la semàntica, aque­lla part de la lingüística que estu­dia la paraula i el seu sig­ni­fi­cat, veu­rem que podem sim­pli­fi­car el terme, par­lar de per­so­nes i alleu­ge­rir la càrrega nega­tiva que supor­ten els homes de veri­tat enfront d’una rea­li­tat que ni ells matei­xos desit­gen i per la qual se sen­ten direc­ta­ment inter­pel·lats; enten­drem que la soci­e­tat camina, a poc a poc, amb el pes a l’esquena d’una tra­dició patri­ar­cal que es dilu­eix i a la qual li cal el seu temps per des­fer-se i des­a­parèixer, i enten­dre i uti­lit­zar el mot pari­tat per al que es va crear: quan­ti­tat d’or fi a què és equi­va­lent una uni­tat monetària.

Recor­dem que en l’equi­li­bri tro­bem la clau de la pros­pe­ri­tat i dei­xem que siguin les per­so­nes, homes i dones de veri­tat, les que, inde­pen­dent­ment del seu gènere –aspecte abso­lu­ta­ment cir­cums­tan­cial i poc defi­ni­tori de capa­ci­tats–, acce­dei­xin a llocs on els ha por­tat la seva intel·ligència, la seva dedi­cació o la seva for­mació. Perquè jus­ta­ment amb la pari­tat des­ba­ra­tem el terme igual­tat. I a mi, per­so­nal­ment, no m’agrada que m’insul­tin. Els ismes són peri­llo­sos, els cis­mes són peri­llo­sos, els extrems són peri­llo­sos. El que ens fa equànimes és la mida justa i la igual­tat. Siguem equànimes o sen­zi­lla­ment per­so­nes amb les matei­xes opor­tu­ni­tats.

Paraula de giro­nina.