Tamames, cada dia

Ja li poden posar un escó suple­tori al galli­ner i que hi vagi cada dia, en Tama­mes al Con­greso. Dimarts i dime­cres el seu pas per la cam­bra baixa espa­nyola va tenir la rara vir­tut de retra­tar-los a tots, ell inclòs. De Pedro Sánchez va dir una veri­tat que tots els qui estan obli­gats a seguir les ses­si­ons sens dubte com­par­tei­xen, encara que per dis­ci­plina de vot fins i tot hagin d’aplau­dir-lo: sen­tir-lo xer­rar una hora i qua­ranta minuts és una tor­tura que no es merei­xe­ria ni el pit­jor ene­mic de la democràcia, o sigui en Tejero. Qui sap, pot­ser el pre­si­dent espa­nyol va pen­sar que allar­gar els dis­cur­sos esto­va­ria un ancià de 90 anys però una mica més i adorm fins i tot els taquígrafs. Pre­ci­sa­ment sobre en Tejero va arri­bar una de les grans inter­ven­ci­ons de la tarda, la del dipu­tat José Luis Bueno, d’Izqui­erda Unida –l’únic avan­tatge de les mara­to­ni­a­nes ses­si­ons par­la­mentàries és aquesta: des­co­brir talent nou–. Bueno va posar el dit a la llaga de la maqui­llada Tran­sició quan va pre­gun­tar a Tama­mes què en sabia, del cop d’estat del 23-F, i si és cert que ell era un dels can­di­dats a ocu­par un minis­teri del govern de con­cen­tració que en teo­ria tenia el vis­ti­plau del rei Joan Car­les. Tama­mes, però, es va fer l’orni, ell havia vin­gut a par­lar del seu lli­bre, lite­ral­ment perquè no es va estar de recor­dar que acu­mula vint-i-no sé quan­tes edi­ci­ons. El pas de l’antic mili­tant comu­nista recon­ver­tit en blan­que­ja­dor de fat­xes també va retra­tar el Par­tit Popu­lar, que diu que no vol la crossa de la ultra­dreta però se la reserva a la recam­bra (baixa) abs­te­nint-se a la moció de cen­sura. En els pro­legòmens de les ses­si­ons també han que­dat retra­tats deter­mi­nats opi­na­dors, que van cri­ti­car dues coses que no es poden cri­ti­car. Pri­mer, l’avançada edat del ponent, i això va ser pre­ci­sa­ment la seva única qua­li­tat: l’hemi­ci­cle va exhi­bir un res­pecte i una con­tenció que sovint s’hi troba a fal­tar, com aquell que con­vida l’avi a dinar i no fa fressa per no espat­llar-li la mig­di­ada. Segon, la seva trans­for­mació ideològica, tan xocant com legítima. Si fóssim tan prim­mi­rats en això cal­dria fixar-nos en casos més cla­mo­ro­sos, com ara l’strip­te­ase polític que al llarg del temps ha pro­ta­go­nit­zat en Felipe González, que en canvi tenen en un pedes­tal.