Que bombin a qui, Trias?

La retrans­missió en directe de la cons­ti­tució del ple de Bar­ce­lona va ser un exci­tant docu­ment només espat­llat pels comen­ta­ris que els peri­o­dis­tes tele­vi­sius s’entos­su­dien a fal­car. No calia dir res, només escol­tar i callar: poques vega­des les cares dels polítics expres­sen sense fil­tres l’autèntic estat d’ànim, en aquest cas incapaços de con­te­nir la tírria que sen­tien els uns pels altres. La fil­mació del llarg mar­ti­ro­logi que va anar des de la pro­cla­mació de l’alcalde fins a la des­fi­lada cap a la recepció del Palau de la Gene­ra­li­tat hau­ria de ser de visi­o­na­ment obli­gat a la Facul­tat de Ciències Polítiques. No ens quei­xem sem­pre que els polítics s’esba­tus­sen dialècti­ca­ment als mit­jans i després se’n van a com­par­tir cafès com si res? Doncs aquí els teníem, des­pu­llats de diplomàcia, a punt d’arren­car-se els ulls davant de tot Cata­lu­nya. Impa­ga­ble. No va ser, en con­tra del que pro­cla­mava Mara­gall, un espec­ta­cle que la ciu­ta­da­nia hau­ria de cas­ti­gar com es mereix, sinó una exhi­bició en temps real del que, ens agradi o no, ha repre­sen­tat sem­pre l’impla­ca­ble exer­cici de la política: ali­an­ces impre­vis­tes, traïcions dolo­ro­ses, pac­tes amb el nas tapat, com­panys d’alcova estranys... És com­pren­si­ble també l’enra­bi­ada de Trias, però la seva vete­ra­nia els hau­ria de situar per sobre de segons qui­nes mani­o­bres tan irri­tants com democràtica­ment legítimes. Ho va inten­tar el de Junts en el seu dis­curs, quan va anun­ciar que sabia encai­xar der­ro­tes amb elegància, un segon abans de per­dre-la amb el famós “que us bom­bin”. Trias va obte­nir 149.235 vots; el PSC, 131.735; els comuns, 131.594, i el PP, 61.355. Són aquests 324.684 votants que els tres par­tits sumen els que també merei­xen que els bom­bin? Un dis­curs exclo­ent que no sem­bla gaire apro­piat per a algú que cinc minuts abans aspi­rava a ser alcalde de tots. No es pot gover­nar només per als que t’aplau­dei­xen en entrar en un res­tau­rant. El de Mara­gall va ser un dis­curs més refle­xiu, des­cri­vint la jor­nada com una demos­tració del poder des­car­nat. Però que no sig­ni­fi­quen poder, les dipu­ta­ci­ons? Tan uni­o­nista és el PSC si pacta amb Colau com si ho fa amb ERC per con­tro­lar les dipu­ta­ci­ons de Lleida i Tar­ra­gona o si ho fa amb Junts per con­tro­lar la de Bar­ce­lona. I, si aquest és el far esquer­dat que ha de guiar la sin­gla­dura, l’inde­pen­den­tisme tor­narà a empas­sar aigua.