Fidelitats de Farners

Un domini màgic! La bibli­o­teca Joan Vinyoli de Santa Coloma ha cele­brat el seu cen­te­nari. Pio­nera, aquell 1923, del pla de bibli­o­te­ques de la Caixa de Pen­si­ons, l’equi­pa­ment no ha per­dut mai la pàtina d’encís ni el rigor pro­fes­si­o­nal de qui hi va tre­ba­llar i de qui hi tre­ba­lla avui. La Vinyoli, punt de tro­bada de petits, joves i grans, porta el nom de l’excels poeta des del 2002, que és quan l’Ajun­ta­ment va començar a ges­ti­o­nar-la. I com tot equi­pa­ment històric i popu­lar, atre­sora anècdo­tes que l’huma­nit­zen i la fan encara més entra­nya­ble. Com la d’aquell Qui­xot que a la pri­mera pàgina de guarda s’hi podia lle­gir: “Dedico este libro a la bibli­o­teca de Santa Coloma de Far­ners”, i no ho fir­mava el jove i anònim bro­mista (avui reco­ne­gudíssim his­to­ri­a­dor colo­menc) sinó el mateix “Miguel de Cer­van­tes y Saa­ve­dra”. O aque­lla altra dels dos jubi­lats que no hi havia dia que no atu­res­sin l’alcalde Antoni Solà, artífex de l’última gran remo­de­lació, quan es diri­gia cap a l’ajun­ta­ment. Amb vehemència li elo­gi­a­ven la ins­tal·lació de les noves sales, moder­nes i ben equi­pa­des. Tant era el seu entu­si­asme, i tan repe­ti­des les feli­ci­ta­ci­ons, que al final el bat­lle va entrar a infor­mar-se sobre aquell parell de sèniors vinyo­li­ans. –“Calli, calli...!”, van fer-li les bibli­o­tecàries tot posant-se la mà al front. I sí, els dos jubi­lats valo­ra­ven molt posi­ti­va­ment la sala d’inter­net, on s’ins­tal·laven cada matí per pro­ce­dir a l’ava­lu­ació i crítica de tòrrids films amb con­tin­guts d’acords copu­la­tius, aco­bla­ments mor­fològics i tota mena d’excla­ma­ci­ons i inter­jec­ci­ons. L’exal­calde mai no sabrà si com­pa­gi­na­ven aquests visi­o­na­ments i audi­ci­ons amb la lec­tura del poema de Vinyoli que, per si de cas, repro­du­eixo aquí en home­natge a uns usu­a­ris tan fidels: “A l’aigua ens abra­cem: té el pubis / esca­ro­lat, la gropa sump­tu­osa, / que en jo tocar-la es fa més plena encara. / M’hi enca­valco. Fuig. Entre­cui­xem. L’agafo / pels flancs, amb besos l’asfi­xio. Fuig / un altre cop, però ja llan­go­rosa, / flonja i ardent. Així que surt del bany, / rega­li­mosa, les agu­lles d’aigua / que li que­den pel cos eva­po­rant-se / són crits d’amor. Ales­ho­res par­lem / amb ajut de metàfores. Com dir si no / l’excés d’aire calent que abrusa el pit, / el sega­ment de cames i genolls, / el cor que se’m des­boca quan la miro / dreta o jaient. T’adoro fins l’esque­let”.