La patata

Vol­dria dedi­car unes rat­lles a un dels pro­duc­tes més modes­tos de la nos­tra ali­men­tació quo­ti­di­ana: la patata. Hi estem tan acos­tu­mats que hem arri­bat a creure que la patata, com el blat, l’oli, la fruita o el vi, forma part de la nos­tra història des dels temps més antics. I no és cert. Si tracto aquesta qüestió és perquè l’any vinent, el 1980, podrem com­me­mo­rar els dos-cents anys de l’apa­rició de la patata als Països Cata­lans: el 1780, al Coll­sa­ca­bra, el Lluçanès i la Vall d’Aran s’intro­du­eix el con­reu de la patata de pela negra des­ti­nada al bes­tiar. Però encara havia de tri­gar –fins a mit­jan segle pas­sat– l’accep­tació gene­ral de la patata per al con­sum humà. Es tracta, doncs, d’un ali­ment “modern”.

Avui, quan l’ali­men­tació és molt més diver­si­fi­cada que en d’altres temps i la tècnica agrícola ha evo­lu­ci­o­nat extra­or­dinària­ment, ens costa d’ima­gi­nar el paper deci­siu que ha fet la patata en la història humana. El seu con­reu mas­siu ha estat pro­vi­den­cial. Durant molts segles, la huma­ni­tat ha estat sot­mesa a la “dic­ta­dura del blat”, i el fracàs de la collita del blat ha pro­vo­cat les periòdiques i ter­ri­bles èpoques de fam. La patata ha apa­re­gut com un autèntic sal­va­vi­des popu­lar, gràcies a la seva riquesa en fècula i en vita­mina C. Quan La Trinca canta, inten­ci­o­na­da­ment, que “l’home ve de la patata” té tota la raó en un sen­tit molt més ampli, històric i social: l’home modern és con­seqüència de les pos­si­bi­li­tats de con­sum d’aquest tuber­cle, amb un con­tin­gut energètic que ha impe­dit que mili­ons d’euro­peus cone­gues­sin la misèria fisiològica.

El mot patata és d’ori­gen ame­ricà –com el pro­ducte– i amb escas­ses modi­fi­ca­ci­ons s’ha con­ser­vat en molts idi­o­mes euro­peus, com “tomata” o tomàquet. Un dels casos més diver­gents és el de “kar­tof­fel”, i m’agra­da­ria saber quin sig­ni­fi­cat o quin ori­gen té aquest mot ale­many. Els fran­ce­sos han reser­vat “patate” per a la batata o moni­ato, i de la patata usual en diuen, com és sabut, “pomme de terre”. És un feno­men nor­mal del llen­guatge, que fun­ci­ona per asso­ci­a­ci­ons, i la patata era un objecte nou que recor­dava un altre objecte molt fami­liar, la poma, la fruita més difosa a Europa durant segles.

Un meca­nisme sem­blant va fer que els nos­tres page­sos veies­sin la patata com una nova mena de trufa –també nai­xia sota terra– i apa­regués ben aviat el mot “trumfa”. “Trum­fes i cols, i què més vols?” ha dit el poble. I encara un refrany que demos­tra el benèfic paper de la patata que més amunt recordàvem: “Casa entrum­fada, mig apa­nyada”.

Hem d’adme­tre, però, que avui dia la patata no té cap pres­tigi. En un temps incli­nat a l’esno­bisme i l’afany d’ori­gi­na­li­tat, aquesta manca de crèdit és la penitència que han de pagar tots els ele­ments que, bar­re­jats humil­ment amb la terra, només es pro­po­sen de ser útils a la soci­e­tat.