A les Planes...

Per pura casu­a­li­tat, la set­mana pas­sada vaig ser a casa d’en Jordi Rus­cada, de les Pla­nes d’Hos­to­les. Els del poble veí no diem mai el cognom, per a nosal­tres és “les Pla­nes”, i ells tam­poc diuen mai el nos­tre, vet aquí una de les poques coin­cidències entre dos pobles veïns... i històrica­ment antagònics. En Jordi Rus­cada és un pro­fes­si­o­nal de cap a peus, un con­tra­bai­xista inte­gral que ha dedi­cat la vida a la música. Ha tocat en orques­tres del país i és cone­gut i valo­rat arreu en el món musi­cal nos­trat. Les seves pri­me­res experiències van ser a les cobles orques­tres La Prin­ci­pal de Sant Feliu, l’Ame­rense i després a la Costa Brava, Marina, Cara­vana, Sel­va­tana i Els Mont­grins. Però no només és un virtuós del con­tra­baix, sinó un autèntic ena­mo­rat, apas­si­o­nat d’aquest ins­tru­ment. Quan tenia catorze anys, el seu pare li comprà un con­tra­baix a Olot, sense abans haver-li’n dit res. Diu que li feia ver­go­nya perquè al poble no hi havia ningú que el toqués, però al poble veí sí, de manera que un dia, quan ja era fosc, va anar a peu a Sant Feliu a tro­bar en Fre­de­ric Bars perquè li afinés el con­tra­baix. L’hi va afi­nar i, un dia o dos a la set­mana, Bars bai­xava amb tren a les Pla­nes per donar-li algu­nes clas­ses. Ja li havia entrat el cuc de la música, l’afició, dedi­cació i passió que encara avui li dura, quan ja fa uns anys que s’ha jubi­lat. Al cap de poc anà a clas­ses a Amer, en bici­cleta, i, per la difi­cul­tat de trans­port, tenia un con­tra­baix a les Pla­nes i un altre a Amer. El pri­mer llo­guer va ser a Sant Gre­gori, en una subs­ti­tució urgent, on pràcti­ca­ment només hi aguan­tava el con­tra­baix –diu–. Li van pagar cin­quanta pes­se­tes. La set­mana pas­sada vaig acom­pa­nyar-hi un amic, a por­tar-li a exa­mi­nar un vell con­tra­baix. Se’l mirà de tots can­tons, i de seguida va saber que ori­ginària­ment era un con­tra­baix de tres cor­des, que se n’hi havia afe­git una quarta amb una cla­vi­lla nova, va dir-nos qui l’havia fet i quants anys tenia, comentà la voluta del cla­vi­ller, diagnos­ticà els pro­ble­mes..., unes expli­ca­ci­ons i pre­ci­si­ons que em van dei­xar parat. Em cal dir, per tant, que al poble històrica­ment rival i veí del meu hi tenim un per­so­natge increïble, malalt de música –tal com ell mateix ens va dir–, atent, ama­ble i gran savi de la seva pro­fessió. Per molts anys, Jordi.