Etiquetes

Hi ha qui s’obse­deix a posar eti­que­tes a tot i a tot­hom. Ho fan de manera malal­tissa, com si els temptés la neces­si­tat d’estruc­tu­rar i cate­go­rit­zar el món que els envolta en calai­xos inco­mu­ni­cats. Per for­tuna, també exis­tei­xen per­so­nes que no posen mai nom a res. Només con­tem­plo com a tribu amb qui con­nec­tar la gent que per­tany al segon grup. Eti­que­tar és de curts de gam­bals. Com a molt, pots gra­var el teu nom amb l’ajuda d’una nava­lla de mànec taronja a totes les tau­les de tots els bars de totes les ciu­tats on has anat. Quedo amb les pupil·les deli­rants quan els met­ges del cap eti­que­ten cri­a­tu­res com qui marca cai­xes de gale­tes idènti­ques al super­mer­cat. Conec el cas d’una mes­tra (una dona que només va estu­diar magis­teri i no tenia cap altre estudi psíquic) que, de 23 alum­nes que tenia, en va eti­que­tar 20 tota soleta amb el nom de moda: hiperac­ti­vi­tat. El diagnòstic mas­siu és a l’ordre del dia, com els poli­cies morals que sur­ten de sota les pedres. Abans li deies bipo­lar a algú i ente­nia que li par­la­ves dels seus can­vis sob­tats d’humor. Ho fas ara i ets una mala per­sona car­re­gada de cinisme i mala fe que no té en compte l’estigma. Hauríem de mirar de rela­xar-nos, d’ocu­par-nos de casa nos­tra, que prou feina tenim, i dei­xar d’eti­que­tar els altres. Cada indi­vidu és únic i com­plex. L’únic que fa la gent que ferma els altres amb una defi­nició tan­cada és per­pe­trar este­re­o­tips i pre­ju­di­cis. Val més mirar de conèixer les per­so­nes en funció de la seva essència i no jut­jar segons for­ma­li­tats super­fi­ci­als i sim­plis­tes.