Absurd

Per diver­sos xats, m’arriba aquest vídeo que s’ha fet viral d’un humo­rista ale­many defen­sant l’ús del català durant un xou –en anglès– a Bar­ce­lona. L’escena –tan sur­re­a­lista que, d’entrada, sem­bla pre­pa­rada– és la següent: interac­tu­ant amb el públic, una dona se li queixa que a Cata­lu­nya es parli el català, a la qual cosa el còmic, Sha­hak Sha­pira, li replica que el pro­blema és “seu” si li molesta que la gent s’expressi en la llen­gua pròpia del país. I li canta qua­tre veri­tats més entre les ria­lles del públic. Més tard, el mateix Sha­pira s’ha mos­trat sorprès pel ressò d’aquesta actu­ació seva. També ens ho podríem pre­gun­tar nosal­tres. Com és que aplau­dim entu­si­as­mats les parau­les d’algú que no fa res més que dir una obvi­e­tat? Que res­pon a una obser­vació imper­ti­nent demos­trant-ne l’absur­di­tat? Suposo que ens recon­forta que algú de fora ens faci cos­tat en la nos­tra pecu­liar rea­li­tat lingüística sense que se’l pugui tit­llar de supre­ma­cista. I aquí rau part del pro­blema: que per no “vio­len­tar” una situ­ació, renun­ciem tants cops al català en la vida quo­ti­di­ana. Accep­tant la per­ver­si­tat de sen­tir-se incòmode quan per­sis­tim en la llen­gua del país davant d’un inter­lo­cu­tor que, menys­pre­ant-la, no se’n sent gens, d’incòmode. El súmmum de l’absur­di­tat.