La paradoxa

Sense temps per enten­dre els recents esde­ve­ni­ments polítics, diu­menge a la nit ens empassàvem la victòria de l’extrema dreta arreu i l’entrada de “trols” al Par­la­ment Euro­peu. Ahir a la tarda, el dipu­tat Josep Rull, fora de les tra­ves­ses, obte­nia els vots d’ERC i la CUP i s’asseia, després d’inten­ses nego­ci­a­ci­ons secre­tes, a la pre­sidència del Par­la­ment català. I, final­ment, gai­rebé a la mateixa hora, la premsa anun­ci­ava que Felip VI havia sig­nat la llei d’amnis­tia. Els pròxims dies tots aquests movi­ments faran caure, com peces de dòmino, noves actu­a­ci­ons polítiques en una legis­la­tura que arrenca amb la pèrdua més gran de votants per a l’espai inde­pen­den­tista i, sem­bla una iro­nia, amb l’acord polític més ferm dels últims anys. La der­ro­tada suma inde­pen­den­tista ser­via ahir per obte­nir la pre­sidència d’una ins­ti­tució, però la ven­ce­dora no va ser­vir fa uns mesos per apro­var un pres­su­post sense el qual aquest estiu els hos­pi­tals tan­ca­ran llits. Tam­poc va ser útil per tre­ba­llar la uni­tat sobi­ra­nista ni llui­tar pel benes­tar social i edu­ca­tiu de la soci­e­tat, ni tan sols per garan­tir l’habi­tatge per als joves en plena ebu­llició de preus. Quina para­doxa que la victòria et porti a la der­rota i que des de la des­feta et per­me­tis rebre uns aplau­di­ments que fa mesos et vas negar. Què deia de “trols”?