Rescabalar la memòria

Més enllà d’una facul­tat neu­ro­nal, la memòria ha esde­vin­gut un exer­cici indis­pen­sa­ble per res­ti­tuir fets i suc­ces­sos del nos­tre pas­sat que mol­tes vega­des són igno­rats o menys­tin­guts per la història ofi­cial. Mal­grat la importància del con­cepte és irre­fu­ta­ble i res­ca­ba­lar la memòria és una acció pro­vi­den­cial per valo­rar un pas­sat que ens ha d’aju­dar a enten­dre el nos­tre pre­sent, no es pot negar que al mateix temps genera con­trovèrsia davant l’hege­mo­nia del pen­sa­ment únic i posa en alerta alguns paranys que no con­vin­dria obviar.

Són refle­xi­ons que tot d’una em vol­ten pel cap, men­tre admiro les magnífiques fotos d’Emili Casas que s’exhi­bei­xen al car­rer del Tea­tre Vell de la Bis­bal d’Empordà i relle­geixo l’arti­cle que, en aquest mateix diari, va escriure Gemma Bus­quets Ros el 4 de juliol a l’entorn d’un espai cen­te­nari de la capi­tal del Baix Empordà com Ca la Pilar Dumingu. Així com les reve­la­do­res foto­gra­fies docu­men­ten una època, un pai­satge, uns ros­tres de fa gai­rebé un segle des d’una mirada molt par­ti­cu­lar, l’arti­cle ens remet a la con­fron­tació entre els records de lama­teixa Pilar Saba­ter i els inves­ti­ga­dors i his­to­ri­a­dors de torn com podrien ser Jordi Gaitx o el malau­rat Jordi Fri­gola. Tant en la trans­missió d’aquests records per­so­nals com en el fruit d’aquests estu­dis, tots ells valu­o­sos dins el regis­tre de la memòria, és on detecto el perill de con­ver­tir aquests tes­ti­mo­nis i valo­ra­ci­ons en una veri­tat abso­luta i defi­ni­tiva. No crec ni tan sols que això s’esta­bleixi des d’una volun­tat interes­sada ni inten­ci­o­nada –mol­tes vega­des som vícti­mes d’una rea­li­tat que cre­iem única–, però això no els exi­meix de fer pre­val­dre un relat on només es té en compte una part de les peces que estan en joc dins el tau­ler –i que casu­al­ment són de la mateixa extracció social i econòmica–. Per tot ple­gat no puc ama­gar certa impaciència davant la notícia que a finals d’aquest setem­bre veurà la llum un nou lli­bre i un docu­men­tal on, per pri­mer cop, el res­ca­ba­la­ment d’aquesta memòria col·lec­tiva, diversa i plu­ral per­metrà enten­dre un pre­sent en la mesura que se’ns mos­trarà un pas­sat que fins ara s’havia esquar­te­rat. M’estal­viaré, però, qual­se­vol indici de spoi­ler. Només avançar-vos que abraça la dècada de 1931 a 1941 (II República i Guerra Civil) i que sota el títol Lli­ber­tat trun­cada el sig­nen a qua­tre mans l’acti­vista Pitu Pla i el lli­cen­ciat Ignasi Cor­ney.