Fires d’autenticitat

Dies en què la mete­o­ro­lo­gia torna a ser pro­ta­go­nista del neguit ciu­tadà, es fa necessària qual­se­vol excusa per posar una mica de con­trast a una situ­ació que ens remou per dins. Suposo que per això, pocs dies després de Fires, el recurs més efec­tiu és recu­pe­rar moments que es tenyei­xen de festa. Em ve al cap el pregó de Fires d’enguany i veig la plaça del Vi plena amb ganes de cele­brar la vida. I de fer-ho a través de la cul­tura popu­lar, enguany, amb un pregó, per fi, pen­sat per a la mai­nada. Sem­bla­ria obvi que, després d’una cer­ca­vila on el públic majo­ri­tari és l’infan­til, el pregó no pot ser un acte pro­to­col·lari diri­git al món adult, però a vega­des les coses més evi­dents esde­ve­nen les inco­herències més grans. En un món adul­tocèntric, no sem­pre resulta fàcil can­viar la mirada, i aquest any l’Ajun­ta­ment de Girona ho ha fet amb gran encert. Amb les seves cançons, Àngel Daban i Jordi Toni­etti ens han recor­dat que “Mai no és tard si el cor és jove”. Entre gegants i bes­ti­ari, balls de bas­tons i pluja de mos­ques, la imatge dels repre­sen­tants polítics tor­nant a la infància tot can­tant des del balcó de l’ajun­ta­ment amb les que érem a la plaça del Vi, em sem­bla una imatge car­re­gada de mis­sat­ges. I amb la mateixa essència que començaven les Fires, es va enfi­lar la recta final: gegants i bes­ti­ari, cul­tura i mirada d’infant. N’és una bona il·lus­tració la nova colla gegan­tona Peri­cot, que aquest diu­menge pas­sat va estre­nar-se en el marc de la 43a Tro­bada de Gegants i Bes­ti­ari de Girona. Una ramat de mamuts fets de cartró, pots de pin­tura con­ver­tits en tam­bors i baque­tes cons­truïdes a base de pals i fel­tre. Dies de posar-hi ima­gi­nació, mans i hores, de tei­xir com­pli­ci­tats, i de creure en la feina ben feta: així neix la colla que, amb el pre­text de donar vida a la Peri­ganta i al Peri­cot de l’escola, ha gau­dit i ha fet gau­dir des de la sen­zi­llesa. Els tam­bors han res­so­nat fort pels car­rers de Girona, i a cada ritme ha que­dat clara la força de la il·lusió i de la cul­tura popu­lar. Un nou espai des d’on trans­me­tre i cons­truir una soci­e­tat orga­nit­zada, la porta d’entrada perquè la mai­nada des­co­breixi el valor de la comu­ni­tat i l’auto­gestió. Que sigui aquesta la pri­mera de mol­tes actu­a­ci­ons, que és a través d’espais col·lec­tius com aquests des d’on serem capa­ces de posar color als dies gri­sos.