Aniversari

Com que avui fa anys, amb el fill i els nets encar­re­guem taula en un res­tau­rant i ens l’empor­tem a dinar a fora, per esca­par dels bullits i les esto­va­lles de cada dia. L’anem a bus­car a l’hora con­vin­guda i ja la tro­bem al por­tal de baix, amb la jaqueta de mudar, aca­bada de pen­ti­nar, apun­ta­lada a la crossa amb un braç i sos­te­nint amb l’altre el mone­der on guarda els moca­dors i les pas­ti­lles. Igual que a l’estiu, quan anem a la platja, excepte que avui no porta el bar­ret de palla amb un llaç blanc que li vam com­prar l’última vegada i que li dona un aire tan enten­dri­dor de Miss Daisy amb un deix esquerp. Al cotxe, explica que la neta li ha fet por­tar a casa un ram de flors amb una dedi­catòria: “Per molts anys, àvia. T’estimo!” Ens ho diu rient però se li trenca una mica la veu. La miro pel retro­vi­sor i em recorda aquell oce­llet del conte arrau­lit als peus de l’estàtua d’un príncep, men­tre arriba el fred, i faig un intent absurd d’acom­pa­nyar-la: “Que maco, Montse, que maco.” I ella, amb les mans a la falda, una nena apli­cada a qui por­ten de festa, con­fessa que se li ha esca­pat “mitja llàgrima”. No sé per què ha de ser mitja, però a la gent gran ja li passa, que es tre­uen el plor de més endin­tre i l’han de dis­si­mu­lar fent-se pas­sar per càndids o absents, perquè els altres no ho entendríem. Al res­tau­rant, menja poc i amb par­simònia, i a l’hora del pastís, com sem­pre, demana la porció més petita. Men­tre par­lo­te­gem fent el cafè, agafa les espel­mes, les embo­lica amb cura amb el tovalló de paper i se les guarda dins la bossa. Acaba de fer vui­tanta-set anys, i no hi ha ningú a la taula que honori més la vida.