Lletra petita
Qui dia passa...
Mentre l’independentisme intenta fer hores al gimnàs per recuperar el múscul perdut, el context polític del moment situa ERC i Junts en una disjuntiva complicada. Certament, malgrat perdre força, són decisius al Congrés i al Parlament per influenciar la gestió dels governs socialistes. La qüestió és com s’exerceix aquesta influència. Tibant la corda, amb el perill que acabi petant i n’arribi una de nova que ens escanyi encara més, o bé fent de calçador a una sabata que ni ens va a la mida ni ens agrada. Es tractaria de triar l’opció menys dolenta, perquè de bona no n’hi ha cap. I amb l’afegitó que la decisió tindrà un efecte electoral directe i, per tant, errar-la pot fer que el pou sigui molt més fondo. De moment, s’apunten tendències però no actes ferms. ERC, sembla que opta més pel calçador i Junts es decanta per tibar. Però amb molts equilibrismes, deixant sempre l’opció que un peu s’acabi recolzant a l’altra banda. I aquesta tercera opció, la de sí però no, també té un efecte, no tan sols directe en el propi electorat, sinó també indirecte en qui ara ostenta la gestió, sobretot a Catalunya, que, amb un perfil mesurat i evitant les estridències del cos a cos, va avançant en la legislatura amb una certa comoditat.
A Madrid el to és un altre i Junts ha optat per apujar-lo. Posar el crit al cel perquè el govern espanyol no compleix els seus compromisos és com aquell que es queixa que de dia hi ha llum i, a la nit, foscor. La llista d’incompliments és llarga, antiga i, per tant, gens sorprenent. Això no significa que s’hagi de renunciar a allò que es deu. L’exigència ha de ser màxima. Però fins a quin punt portarà Junts les amenaces? La primera qüestió que s’ha posat sobre la taula, la moció de confiança de Sánchez, ja ha estat ràpidament descartada. Realment es posarà en escac el govern espanyol fins al punt de fer-lo caure? O se cedirà a un nou truc de màgia que permeti (a uns i altres) seguir amb els equilibrismes, fent realitat la dita que diu que “qui dia passa, any empeny”?