Si frenen, tots hi perdem

En els matrimonis amb fills, els homes sumen i les dones resten. Ells milloren la percepció social i les possibilitats de promoció gràcies al suport familiar i a l’estabilitat emocional. Elles redueixen o aturen les seves perspectives laborals per poder atendre els fills o els pares. Tot i que vivim en una societat que es considera moderna i igualitària, les arrels de la desigualtat estan profundament lligades a la història i la cultura patriarcal. Durant dècades, les dones han estat educades per prioritzar les necessitats de la família per sobre de les seves pròpies, mentre que els homes han estat vistos com els proveïdors principals. Aquestes dinàmiques, tot i estar en transformació, encara influeixen en les decisions familiars i laborals. Les dones es troben sovint atrapades entre la seva lògica ambició professional i les expectatives socials de ser les principals responsables de la cura. Sovint parlem com si la igualtat en aspectes contractuals (ja no les barreres més subtils emocionals) estigués implementada, però la realitat és que els homes cobren un 25% més que les dones pel mateix lloc de treball. Aquest fet fa decantar la balança encara més cap a la decisió que sigui la dona, dins de la parella, qui redueixi la jornada laboral o demani excedència per a la cura dels fills o dels pares.

La pressió d’arribar a tot (treball, família, parella, salut, cos) genera nivells d’estrès desbocats. Segons l’últim estudi del Ministeri de Sanitat, les dones a Espanya són les més medicades de tot Europa. Un 40% de dones segueixen algun tractament farmacològic crònic, en contraposició amb el 29% d’homes que ho fan. Quan la situació és insostenible o quan es considera que és important una bona criança, elles són les que deixen o aturen la seva carrera professional. Però aquesta decisió, que es fa de tot cor per una necessitat evident i perquè si no ho fan elles ningú ho farà, se’ls gira en contra. La societat no les protegeix en cap sentit.

Quan les dones deixen de banda una carrera prometedora o accepten una baixada d’intensitat, viuen una pèrdua d’identitat professional i d’autoestima. Guanyaran menys i, per tant, tindran una dependència econòmica respecte al marit, i cobraran menys durant la seva jubilació o si queden a l’atur. En resum, la seva tasca, la seva renúncia i el seu esforç no estan recompensats. Però, a més a més, hi ha una altra conseqüència social greu: segons un estudi de l’ODEE (Observatori de la Dona, Empresa i Economia), la pèrdua del talent femení (dones amb carrera, experiència i capacitat per a feines de rellevància tècnica i directiva que abandonen la seva carrera professional) suposa una pèrdua de mil milions d’euros a Catalunya. Pensem en casos que segur que teniu a prop. Quantes dones coneixem que, després d’haver completat una o dues carreres, un màster i sovint un doctorat (amb millors notes que els homes), es troben amb la necessitat d’acceptar feines a temps parcial o abandonar completament el mercat laboral per fer-se càrrec dels fills o dels pares grans. La pèrdua no és només personal; és un talent desaprofitat per a la societat. Cada dona que es veu obligada a fer aquest pas enrere representa una inversió pública en educació que no es tradueix en beneficis socials ni econòmics si elles no poden desenvolupar tot el seu potencial.

Aquesta realitat no només afecta les dones i les seves famílies, sinó que té un impacte directe en el progrés econòmic i social del país. Segons l’ODEE, si el treball de cures que majoritàriament recau en les dones fos quantificat, el PIB català podria augmentar fins a un 25%. Això posa en evidència com el desequilibri en la distribució de les tasques familiars no és només una qüestió d’injustícia de gènere, sinó també un problema econòmic de primer ordre. Invertir en polítiques de corresponsabilitat i en mesures que afavoreixin la conciliació real seria una manera de revertir aquesta situació i d’aprofitar tot el talent que ara mateix queda desaprofitat. Ara que estem tots celebrant les bones perspectives del PIB, considerem quina repercussió tindran en el 50% de la població que fa una tasca que no està comptabilitzada ni remunerada. Segurament, si hi pensem bé, hi guanyarem tots. Com diu Katrine Marçal en el seu inspirador i encertat llibre ¿Quién le hacía la cena a Adam Smith? (una pena que no hi hagi la traducció al català): “El feminisme va molt més enllà dels drets de la dona.”