Crític

De debò que no volia tornar al tema tan suat dels accents diacrítics, un bon grapat dels quals van ser suprimits de l’IEC ja fa uns tres anys; però ara que hauré d’escollir, un cop més, si posar-los o no en un llibre que serà publicat més o menys aviat, m’he adonat que aquest tema, per ressuat que sigui, encara m’amoïna. Potser és perquè, com tots els anglesos, sempre he ignorat la simplificació ortogràfica que els americans van perpetrar fa temps (per això, continuo escrivint flavour i no pas flavor o analogue i no pas analog o enciclopaedia i no pas enciclopedia, etc.); o potser és perquè he anat trobant, any rere any, moltíssims catalanoparlants que no entenen, en absolut, l’eliminació dels diacrítics, que veuen com una eina ortogràfica ben útil; o potser és que em molesta el fet que si cal aclarir el sentit d’un mot oficialment desposseït del seu accent diacrític, oficialment se li pot restaurar (és el cas, per exemple, del títol de la novel·la reeditada de Joan-Lluís Lluís El dia de l’ós); o potser és perquè m’alegra espontàniament l’ús dels diacrítics a segons quins mitjans a la resta dels Països Catalans (com ara Vilaweb). O potser és perquè he après el català d’una manera completament autodidàcta i per tant, ho confesso, m’ha quedat un petit pòsit d’orgull per haver pres bona nota, també, de tots els diacrítics, aparentment tan molestos per a segons qui (però més fàcils, si més no per a mi, que certs accents oberts i tancats) mentre assimilava, durant dècades, el que és, a hores d’ara, el meu segon idioma. Deu ser per això que, en llegir textos catalans publicats al llarg dels últims tres anys, tinc la sensació que són com puzles inacabats i que m’han robat una part d’aquest aprenentatge tan llarg. I això que dic no és cap intent de rebel·lia, que consti: més aviat és una qüestió purament personal. Com totes les qüestions lingüístiques.