Les forces de l’esperit

M’ha sorprès, i molt, assabentar-me d’una intensa relació personal no amorosa durant dotze anys entre l’expresident francès François Mitterrand i una psicòloga, psicoterapeuta i escriptora francesa. Ho he llegit en un llibre que el meu nebot Joan m’ha portat de París, un llibre que descobreix un Mitterrand impensable i sorprenent. Perquè no tracta del personatge o home polític, ni del que en podríem dir l’home privat, sinó del que l’autora en diu “l’home interior”. Marie de Hennezel va ser l’escollida del Ministeri de Sanitat francès per posar-se davant d’una institució que es dedicava (i es dedica) a acompanyar malalts terminals en la seva etapa al final de la vida, fins a la mort. Va veure el president en un acte oficial al Palau de l’Elisi el 6 de novembre del 1984, ho explica així: “Entrà a la sala amb pas vacil·lant i cansat, el rostre pàl·lid, esblanqueït. Saludà tothom un per un i, quan arribà davant meu, em clavà una mirada que no oblidaria mai més. En aquell cara a cara de només uns segons, en els seus ulls hi vaig endevinar una gran solitud, i a l’instant vaig saber dues coses: que estava malalt i que ens tornaríem a veure.” Quan el meu nebot me’l va donar, em digué que segurament sabent qui era el protagonista únic del llibre (el president de la República Francesa), la cosa no em lligaria gaire amb el títol: “Creure en les forces de l’esperit.” I és clar: empès per una mena de mecanisme inconscient però instantani, vaig pensar: qui, de tots els polítics nostrats, gosaria dir en públic que creu en les forces de l’esperit? Mitterrand digué que sí que hi creia, i ho digué més d’una vegada a l’autora, Marie de Hennezel, sabent que ella ho escriuria, que ho escamparia, vaja, perquè ha publicat més de setze llibres de gran èxit al país veí de dalt. M’imagino un míting de qualsevol partit del nostre país, en campanya electoral, en què l’orador proclamés creure en les forces de l’esperit... si no fos ostensiblement, almenys per dins ens pixaríem de riure. I vet aquí que tot un president de França ho va fer públic. En el llibre de Hennezel es veu amb tota claredat que Mitterrand n’estava convençut, i diu l’autora que el personatge tenia una vida interior que corria profunda com un riu soterrani entre pedres.