La violència partidista

Han ocu­pat el cen­tre de la ciu­tat. Són cen­te­nars de joves, la majo­ria enca­put­xats o amb la cara tapada, d'aquests mal ano­me­nats anti­sis­tema, que por­ten pan­car­tes rei­vin­di­ca­ti­ves. La imatge és impac­tant. Arriba la poli­cia, i la bata­lla cam­pal està ser­vida. Enfron­ta­ment bru­tal i grans des­tros­ses. Fins i tot hi havia a prop alguna cara cone­guda del nos­tre país. Comento aquest succés amb una per­sona d'aques­tes que se'n diu gene­ra­do­res d'opinió, i sense que pugui aca­bar de par­lar ja m'ha dit que la culpa és d'en Saura (con­se­ller d'Inte­rior) i de l'Hereu (alcalde de Bar­ce­lona), per la seva per­mis­si­vi­tat. “Escolta'm, noi! –li res­ponc–, que estic par­lant dels fets que han pas­sat a Ams­ter­dam, i la cara cone­guda és la de l'exju­ga­dor del Barça Ole­guer Pre­sas”. “Ah!, pen­sava que par­la­ves d'allò del dia de la vaga gene­ral”, em res­pon. Sense voler allar­gar més del compte un tema que té més de mediàtic que de pro­blema social real –el pro­blema real és d'aquells que van rebre les con­seqüències dels actes vandàlics–, sí que vull fer un últim apunt d'aquest tema. Els alda­rulls són repro­va­bles. I es pot estar en con­tra de la gestió del con­se­ller Saura i del tri­par­tit en gene­ral. Sobre­tot perquè legítima­ment es vul­gui que governi una altra opció política. Però el que no es pot fer és demagògia. Hi ha una sèrie de cre­a­dors d'opinió que no és que ara esti­guin en con­tra dels alda­rulls urbans i quan gover­nin uns altres hi hagin d'estar a favor. És clar que no! Però sí que atri­bu­ei­xen la res­pon­sa­bi­li­tat d'aquesta violència al govern actual, quan mai no ho havien fet ante­ri­or­ment. I això és irres­pon­sa­ble i par­ti­dista. Perquè els puc ben asse­gu­rar que a Bar­ce­lona s'han produït alda­rulls de grans dimen­si­ons abans del tri­par­tit, és a dir, en època de CiU. Que els ho pre­gun­tin als veïns de Sants, què pas­sava quan l'acte fei­xista del 12 d'octu­bre es feia a la plaça dels Països Cata­lans, davant l'estació, els anys 90. O als de Ciu­tat Vella després de mol­tes mani­fes­ta­ci­ons de la Diada. Ningú lla­vors asse­nya­lava Jordi Pujol ni els seus con­se­llers. Com és lògic. La violència de car­rer exis­teix, ha exis­tit i exis­tirà. I el que és nefast és que el nivell de la crítica d'alguns ana­lis­tes a aquests lamen­ta­bles fets sigui major o menor, apli­qui més o menys sor­dina, en funció de qui governi.