Amb les trenes no n'hi ha prou

“El desig posa el peu a la porta perquè l'amor pugui entrar i quan és dins sovint et sents per­dut, sub­mer­git en el dubte”. Grandiós afo­risme que treu el cap al hit de Mazoni, dins el seu dar­rer disc, Fins que la mort ens separi. La ter­ri­bi­li­tat i savi­esa de l'afir­mació és abso­luta. Resulta interes­sant l'espai que separa el desig de l'amor: el desig s'acosta, silent però potent, i quan es trans­forma en amor i entra, tra­vessa els límits físics i s'arrapa ben endins de la víctima, comença un procés d'acu­mu­lació de malau­ran­ces i símpto­mes de des­car­ri­la­ment. Si el desig és brúixola, camí acce­le­rat, cer­tesa imme­di­ata, pell i afir­mació directa, l'amor és deso­ri­en­tació, ànima com­plexa i dubte cons­tant. El desig sem­pre té temps i l'amor, en canvi, viu dins una agenda massa plena.

Però no ens entris­tim: hi ha qui diu que el desig i l'amor són dues cares de la mateixa moneda (deuen volen dir que són sem­blant­ment des­truc­tors i ines­ta­bles). El que en marca la distància bàsica és el sen­ti­ment sub­ja­cent a l'experiència. Hi ha també qui afirma que l'atracció sexual és una mera imi­tació de l'amor. S'equi­vo­quen rotun­da­ment. L'atracció va sola: es dis­para de cop, és automàtica i supe­rior a la volun­tat. És una ener­gia hor­mo­nal, que pre­ce­deix el pen­sa­ment i la raó, que toca a nivells ins­tin­tius (no deter­mi­nants) des­vin­cu­lats de la consciència. Aquest interès eròtic és total, no imita res (i encara menys l'amor, el qual reclama com­prensió, res­pecte i com­promís), i esclata com un tret a l'estómac que no té res a veure amb l'ena­mo­ra­ment.

L'amor de Shakes­pe­are a Romeu i Juli­eta era una con­dició o estat en el qual la feli­ci­tat de l'altre és essen­cial per a la pròpia feli­ci­tat. L'espe­rit manava, per enten­dre'ns. Tot i així, cal que sapi­guem que quan Romeu cri­dava l'atenció de Juli­eta des de sota el seu balcó i volia pujar a la seva cam­bra des­es­pe­rat i foll, no només era per con­tem­plar la ros­sor de les seves tre­nes. No ens enga­nyem...