Supersticions nacionals

Al llarg de dues legis­la­tu­res, i rati­fi­cant-ho per par­tida doble, ERC va pro­pi­ciar el govern tri­par­tit. Des de posi­ci­ons repu­bli­ca­nes es va defen­sar aque­lla aposta amb l'argu­ment que, així, l'inde­pen­den­tisme con­que­ri­ria més espai polític entre els feus tra­di­ci­o­nals de l'esquerra. La temp­ta­tiva no estava man­cada de fona­ment: part de l'esquerra cata­lana, sense sen­tir-se mai emplaçada a des­em­pol­sar lògiques i llen­guat­ges, secu­lar­ment s'ha mos­trat refractària al “naci­o­na­lisme català”. Aquesta acti­tud deriva d'un còctel que fona­men­tal­ment bar­reja tres ingre­di­ents explo­sius: un pejo­ra­tiu pol­sim con­cep­tual de “bur­ge­sia cata­lana”; un “alli­be­ra­ment de classe” sem­pre des­vin­cu­lat d'un “alli­be­ra­ment naci­o­nal català” (però, ai las, gai­rebé sem­pre amb con­nivència pas­siva amb l'esta­tus ofi­cial propi del naci­o­na­lisme espa­nyol); i, en ter­cer lloc, la supers­tició (fruit d'igno­rar l'obra de Josep Ter­mes i tants altres his­to­ri­a­dors) que dins de l'obre­risme del país no hi ha cor­rents cata­la­nis­tes. En ple èxtasi per aque­lla aposta de crei­xe­ment i de govern tri­par­tit, alguns repu­bli­cans fins i tot van pro­nos­ti­car que atrau­rien el PSC (dels Cor­bacho i dels Mon­ti­lla) cap a l'inde­pen­den­tisme.

Els últims resul­tats elec­to­rals, tant a les elec­ci­ons cata­la­nes com a les espa­nyo­les, són reve­la­dors: mal­grat que CiU és la for­mació més votada de Cata­lu­nya, el naci­o­na­lisme mate­ri­a­lit­zat per CiU i ERC té una pene­tració molt rela­tiva en les pobla­ci­ons dels cin­tu­rons indus­tri­als de Bar­ce­lona, tra­di­ci­o­nal­ment con­si­de­rats de manera emfàtica “bas­ti­ons de les esquer­res”. En aquest sen­tit cal pre­gun­tar-se si ERC i bona part del cata­la­nisme no van ser i no con­ti­nuen essent vícti­mes dels seus pecu­li­ars i cíclics pro­ces­sos d'auto­ab­ducció. Perquè els dos últims resul­tats elec­to­rals cons­ta­ten que en aques­tes zones urba­nes el trans­va­sa­ment de vots ha estat del PSC cap al... PP (per no afe­gir-hi també UPD i Ciu­ta­dans!). D'aquesta manera es des­tru­ei­xen dues supers­ti­ci­ons molt arre­la­des en els des­pat­xos vati­cans de l'esquerra orto­doxa i del cata­la­nisme auto­abduït. Pri­mera supers­tició: que l'eix dreta/esquerra és l'únic motor de la política. I segona supers­tició: que el seg­ment naci­o­nal (sobre­tot si el seg­ment naci­o­nal és invo­cat pel cata­la­nisme!) no és impor­tant. De nou, la rea­li­tat, tan tos­suda, ha pas­sat l'apla­na­dora.