Escocesos ‘vs' espanyols del nord-est

Els inde­pen­den­tis­tes d'Escòcia, a l'hora de plan­te­jar la secessió, tenen un punt de par­tida molt dife­rent al que tenen els inde­pen­den­tis­tes d'altres llocs: els angle­sos mai no han dit als esco­ce­sos que són angle­sos. Els hau­ran con­si­de­rat un poble incapaç d'auto­go­ver­nar-se com una nació civi­lit­zada, els hau­ran fet la guerra, els hau­ran apli­cat una política fis­cal espo­li­a­dora i hau­ran comès molts greu­ges més que expli­quen —si la jus­ti­fi­quen o no és, no cal dir-ho, dis­cu­ti­ble— la volun­tat actual de sepa­rar-se'n que mani­fes­ten una part con­si­de­ra­ble dels esco­ce­sos; però no han pretès mai fon­dre'ls en una rea­li­tat que con­si­de­res­sin supe­rior ni infon­dre'ls una iden­ti­tat ali­ena. Sigui perquè els angle­sos estan tan orgu­llo­sos de la seva pròpia iden­ti­tat que no vol­drien rebai­xar-se a tant, sigui perquè no igno­ren que les fron­te­res sobre­vi­uen als seus il·lusos enter­ra­dors, sigui per un secu­lar res­pecte pels usat­ges i les ins­ti­tu­ci­ons, el card d'Escòcia i la rosa d'Angla­terra no s'han empel­tat fins a for­mar un híbrid mons­truós, ni els esco­ce­sos han hagut de sen­tir com els diuen quin és el seu sant patró, quina poca­sol­tada és la seva festa naci­o­nal, o quina estridència és la seva música naci­o­nal. Això no és cap garan­tia de reso­lució pacífica i satis­factòria dels con­flic­tes –només cal evo­car el pro­blemàtic con­tenciós irlandès, les escor­ri­a­lles del qual encara no s'han eixu­gat– però sí és un pas­sadís con­for­ta­ble a la sala de nego­ci­a­ci­ons, a dis­po­sició de totes les parts un cop hagin deci­dit començar a ser rao­na­bles. Els règims jaco­bins –que són només França, i els seus imi­ta­dors Espa­nya, sobre­tot, i Itàlia, en menor grau perquè la seva política és més ima­gi­na­tiva i perquè s'ho aga­fen tot més bé– ho tenen molt més difícil, per no dir impos­si­ble, per fer les paus amb els seus defec­tes de nai­xe­ment. “Cas­ti­lla se hizo España”, deia Julián Marías; quan hom recorre fins a la metafísica per orna­men­tar el dret de con­questa, és per arren­car a córrer. El Trac­tat d'Unió entre Angla­terra i Escòcia data del 1706 i els decrets de Nova Planta són de la dècada següent. Són pro­ces­sos històrics paral·lels, però si en l'un pre­val un espe­rit jurídic par­ti­dari de la con­ci­li­ació, en l'altre es tracta d'impo­sar l'assi­mi­lació irre­ver­si­ble. Per això allà el replan­teig no és una blasfèmia ni un delicte, men­tre aquí les parts s'enro­quen en posi­ci­ons inas­se­qui­bles al diàleg.