Fallida

Molt temo, pel que fa a Grècia, que la notícia d'aquest any no serà si farà fallida o no, sinó quan farà fallida exac­ta­ment. Si tal epi­sodi suc­ce­eix no fal­ta­ran els que diguin que la pròxima a caure serà la península Ibèrica, en con­junt. Pel que fa a Por­tu­gal, no sabria què dir-los; però pel que fa a l'Estat espa­nyol, l'enti­tat que inclou el nos­tre país, la com­pa­ració no resis­teix cap anàlisi seri­osa.

Com ja he escrit en altres oca­si­ons, el pro­blema prin­ci­pal del deute no és només el seu volum, que també, sinó la capa­ci­tat del deu­tor per pagar-lo. Si hem de filar prim, el deute públic dels Estats Units és astronòmic en com­pa­ració amb el de Grècia, però ningú es posa gaire nerviós, tret d'alguna agència de qua­li­fi­cació; però després el seu direc­tor gene­ral ha de mar­xar a casa. Ningú més no es posa nerviós perquè els Estats Units tenen capa­ci­tat de pagar. Com passa amb l'Estat espa­nyol.

Grècia no sola­ment té un deute que equi­val a dos cops tota la seva pro­ducció d'un any, sinó que la seva capa­ci­tat de paga­ment és escar­ran­sida. No és que tin­gui difi­cul­tats per tor­nar el deute, sinó que no pot ni pagar els interes­sos. O sigui, la pos­si­bi­li­tat que faci fallida és més que una amenaça.

Els bancs fran­ce­sos i ale­manys, que serien els més afec­tats per aquesta fallida, hau­rien d'ento­mar la crisi. Alguns, no pocs, se n'ale­gra­rien si això passés. Dirien que ja tenien ganes de sen­tir els plors dels espe­cu­la­dors. Fins que aquests alguns des­co­brei­xin que el seu fons de pen­si­ons par­ti­cu­lar, ves per on, estava inver­tit en deute grec.