Per Sant Antoni, pas de dimoni

Una de les pri­me­res fes­tes i que té un ampli ressò al Penedès és Sant Antoni, un dels tres sants bar­buts i cone­gut com el del por­quet i (que de fet era una truja bar­ce­lo­nina agraïda, segons els mes­tres Ama­des i Moya). Es dis­tin­geix a Vila­nova i a Vila­franca amb uns lluïts Tres Tombs, però és a Vila­nova ciu­tat que li va ofe­rir el copa­tro­natge, superat més tard per la Verge de les Neus, on la festa adqui­reix el qua­li­fi­ca­tiu de major (alguns hi afe­gei­xen la con­tra­dicció de “petita”). Pregó, solemne ofici amb força cape­llans, sen­tida homi­lia i auto­ri­tats, far­ta­nera col·lec­tiva, sobre­taula ina­ca­ba­ble, con­cert i ball d'aquells més reei­xits que hom pugui haver vist i, encara, encara sub­hasta de la toia. Hi ha tots el ingre­di­ents d'una festa ben nos­trada.

No sabem si moder­na­ment sant Antoni és con­si­de­rat el patró dels ani­ma­lis­tes, però sí que sabem que és una d'aque­lles fes­tes que ha sabut man­te­nir-se, ade­quar-se, moder­nit­zar-se, rein­ven­tar-se. A la ciu­tat de Vila­nova, durant la llarga durada del fran­quisme no era fes­tiu; al cap de qua­tre dies, el 21, les auto­ri­tats del moment volien recor­dar que l'any 39, el lla­vors tinent coro­nel Yagüe al cap­da­vant de les tro­pes insur­rec­tes i mer­cenàries, havia entrat a la ciu­tat “alli­be­rant-la” del “rojos”. Això se cele­brava cada any. La tos­su­de­ria d'uns quants i un arre­la­ment popu­lar pro­fund van fer per­sis­tir una festa lli­gada i vin­cu­lada a un món rural i dels car­re­ters, que avui és una relíquia, i va resis­tir i mal­grat la seva con­dició de labo­ral va aguan­tar fins que, arri­bada la democràcia, l'auto­ri­tat local, però sobre­tot la gent, la va enal­tir a festa major. I ja en democràcia també va resis­tir l'anada al feno­men de rebai­xes bar­ce­lo­ni­nes i les ofer­tes d'esquia­des col·lec­ti­ves, quan això de l'esquí es va popu­la­rit­zar.

Per això el sant, quan lle­geix que sin­di­cats, patro­nals, el con­se­ller Mena i Rajoy volen trans­por­tar alguns fes­tius (pot­ser amb raó, eh) als dilluns se li dibuixa un som­riure sor­ne­guer d'aquells que amb experiència ja saben de què va, això. La festa quan està arre­lada pot assu­mir can­vis de mol­tes menes, dige­reix noves fórmu­les i noves pràcti­ques, i natu­ral­ment supor­tarà, si és el cas, que cal veure-ho, canvi de data. Nogens­menys, a Cata­lu­nya, des del gener fins al mes d'octu­bre es van orga­nit­zant amb èxit nota­ble caval­ca­des dels Tres Tombs. Als pobles i viles del Penedès som dels pri­mers a cele­bra-ho, i segur que, peti qui peti, ho segui­rem fent.